Encara que és una mica aviat per fer un balanç del pontificat del Papa Benet, tanmateix podem dir que la seva millor aportació ha estat el magisteri intel·lectual i teològic.
Fe i Raó, Bellesa i Transcendència, Déu com Amor: Eros i Àgape, democràcia i ètica, veritat i relativisme... conformen els nuclis de la seva reflexió.
Ja des de la missa celebrada abans del conclave del 2005, ens avisava del perill del relativisme “que no reconeix res com a definitiu i que sols deixa com a darrera mesura el propi jo i les seves ganes”. L’afirmació que no hi ha veritat o que cadascú té la seva, condueix a la imposició del qui té més poder.
En el discurs de Ratisbona al món de la Universitat va presentar el Cristianisme com una síntesi harmònica de fe i raó. La fe cristiana és raonable, Déu ha creat el món amb Logos (lògica interna) i, per tant, no pot demanar coses contra la Lògica amb que l’ha creat, és a dir, no pot demanar res contra raó. Ens posava així en guàrdia davant dels perills de l’irracionalisme que pot degenerar en violència. La reacció de bona part dels països islàmics a les seves paraules, tretes de context, li va donar la raó.
En aquest discurs posa de relleu els grans problemes de fons de l’actual pensament occidental. Ressalta la importància crucial per a Occident de la trobada del missatge bíblic amb el pensament grec ja en l’època dels llibres sapiencials (II-III a Xt) amb la traducció dels LXX (de la Bíblia Hebrea al grec), veritable síntesi entre fe i raó que configurà el cristianisme que va arribar a Europa a través de Sant Pau. Per al papa Benet el cristianisme es va configurar llavors com una síntesi inseparable entre la fe bíblica i l’interrogant grec, entre fe i raó.
Des dels inicis de l’Edat Moderna i, sobretot degut a la Reforma Protestant, es postula la deshel·lenització del cristianisme. La Sola Scriptura cerca la forma pura de la fe sense barreges filosòfiques. D’aquí la valoració del text hebreu més primitiu i les recerques històrico-crítiques que busquen el text més original, “més autèntic”, afavorint així un fideisme allunyat de la raó. Des d’aquí s’explica l’actual historicisme que domina en els estudis bíblics i exerceix una sospita constant sobre els continguts la fe.
Tot i valorant els grans avenços que ens ha aportat la raó moderna, alerta de la “limitació autodecretada de la raó a tot el que és verificable en l’experiment”, tot fugint dels interrogants fonamentals. La cultura europea accepta acríticament que sols és real el que entra en l’àmbit de la Ciència, menystenint tot el que pertany a l’àmbit de l’esperit.
Amb aquest discurs Joseph Ratzinger posava el dit a la llaga dels problemes fonamentals del pensament europeu actual.
Fra Josep Manuel Vallejo
Temàtica
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.