Prioritats de futur per a l’Església

Ahir va començar el Conclave i, després d’una setmana intensa de sessions de reflexió i debat dels cardenals –que han servit per millor conèixer-se entre ells i debatre sobre el present i futur de l’Església–, avui el Conclave segueix, i sobre els cardenals pesa la responsabilitat d’escollir el nou Pare de l’Església. Veurem si avui, demà o demà passat, arriben a un acord sobre la persona –recordem que calen els dos terços dels vots– que ha de liderar el futur de l’Església Catòlica Romana.

Jo, avui, voldria donar-vos la meva opinió sobre l’agenda de prioritats que l’Església hauria d’assumir en aquest nou mandat que s’obrirà. Una nova etapa marcada pel gest històric de renúncia lliure i voluntària de Benet XVI, per la mundialització de l’Església arreu del món i per la seva davallada en les societats europees, per ésser aquest any, precisament, el cinquantè aniversari del concili Vaticà II i l’Any de la Fe i, també, pel desgast de la credibilitat eclesial, derivat dels casos de pederàstia i de les conspiracions curials. Però, per sobre de tot, aquest Conclave està marcat per un món que, amb 7.000 milions d’habitants, està canviant a gran velocitat, en el que la ciència i la tecnologia, a més del mercat i la cultura capitalista, semblen haver-se convertit en els paràmetres bàsics d’un món desbocat i desorientat. Un món que ja no està “tutelat” pels països i la cultura occidental; un món, on els antics països de l’anomenat Tercer Món s’han convertit –malgrat les seves fortes desigualtats– en els països emergents d’un món definitivament multipolar.

En aquest context, intueixo cinc línies prioritàries de futur:

1. Continuar en el camí marcat pel concili Vaticà II. Després de trenta anys, l’intent de restauració de models passats o de relectures restrictives han afeblit l’Església i l’han allunyada de milions de catòlics que han desertat o han declinat seguir o transmetre la fe. El camí de l’aggiornamento ha de continuar.

2. La mundialització de l’Església ha de reflectir-se també en el seu relat. Amb més de 1.000 milions de catòlics arreu del món, els catòlics de Llatinoamèrica, d’Àfrica i Àsia ens han d’ajudar a revisitar el relat pastoral i els continguts catequètics indispensables per a la transmissió de la fe i l’anunci de l’Evangeli.

3. Aconseguir una major credibilitat de la missió essencial de l’Església, és a dir, el testimoniatge de Déu revelat en la història humana en la persona de Jesús de Natzaret com a manifestació del seu Amor. Aquesta major credibilitat passaria per una reelectura entre tradició i renovació, en la seva projecció pública –que pugui representar molt millor l’essència del seu missatge– i perdre algunes formes que podrien entendre’s fa segles, però que ara són senzillament anacròniques.

4. Convindria cercar un major equilibri entre la unitat i la pluralitat de l’Església, així com entre la necessària centralitat del seu govern i les realitats i dinàmiques locals, amb una major participació en els processos de designació dels seus responsables. En síntesi, l’Església està cridada a cercar una nova governança interna i externa, amb una major col·legialitat, amb un Sant Pare més alliberat del govern intern per oferir-se en referent no només de l’Església Catòlica sinó del conjunt del cristianisme.

5. Dues prioritats: la mediació cultural i l'acció social. En algunes societats, especialment a Occident, l’imaginari de la població està orfe de Déu. Recuperar la credibilitat de la fe passa per reprendre el diàleg amb la modernitat i no menystenir aspectes bàsics del relat modern com, per exemple, la igualtat entre homes i dones. D’altra banda, l’acció social, al costat dels pobres i marginats, el compromís per la justícia es troba en el nucli central de la predicació de Jesús i en la centralitat de la seva credibilitat i novetat.