Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

“No podem pregar davant un mur de lamentacions”. Aquesta frase seria el punt de partida de l’actual encàrrec que ens ha arribat al despatx T113 per part de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Reus. L’actual edifici consta de dues parts en discontinuïtat temporal i compositiva: un primer projecte neogòtic iniciat el 1910 (de l’arquitecte Pere Caselles. Imatge de l'esquerra. Arxiu parroquial), del qual va restar pendent el creuer transversal, l’absis i el primer creuer amb el seu campanar corresponent; i un segon projecte modern del 1992 (dels arquitectes Rafel Bertran i Pau Pérez. Maqueta inferior. Arxiu parroquial) del qual només es va realitzar la primera fase on, pel que fa a l’espai litúrgic, es va substituir l’absis provisional per una reinterpretació en clau moderna del creuer transversal original, reduint l’hipotètic absis a un buidat obscur del gran mur frontal de formigó que, darrera un cortinatge, no hi amaga el Santíssim sinó una estructura metàl·lica per diferents emmagatzematges parroquials.
 

En definitiva, el participant de la celebració eucarística està pregant davant d’un gran mur de formigó del qual només destaquen la talla de fusta de Sant Joan Baptista a una alçada desmesurada i un cortinatge darrera l’altar que amaga els trastos de l’esplai. Davant d’aquest escenari, el que proposem és la creació d’un retaule que faci minvar la presència “brutal” del mur, que ofereixi la possibilitat de noves circulacions sense destorbar les celebracions i, finalment, que focalitzi l’atenció en allò que és important, la celebració eucaristica, tot incorporant-hi també la talla de Sant Joan Baptista. Aquí teniu la primera aproximació al disseny del retaule.
 
 

 
Memòria de la primera proposta: “Convé que Ell creixi i que jo minvi” (Jn 3,30).
 
Mirant qui és Sant Joan Baptista, ens adonem de la seva importància com a mediador cap al Crist, veritable protagonista de la comunitat parroquial. Per això, creiem molt important que la presència de la creu sigui notable en el retaule i que, alhora, incorpori la talla del titular al sector inferior esquerra de la creu. Per altra banda, un dels problemes actuals de les esglésies és que no hi ha punt de referència escatològica (és a dir, apuntar a l’esperança cristiana) per a la comunitat. Antigament, aquesta referència es mostrava amb la orientació cap a l’Est, identificant la llum solar amb la Parusia del Senyor, o bé situant una creu daurada sense cos, en l’absis com en St. Vital de Ravena (Itàlia). Aquesta creu daurada fa referència al Ressuscitat. Actualment, s’ha reprès el tema de la creu del ressuscitat en temples significatius i reconeguts com l’església de Sant Françoise de Molitor (París) i Crist Salvador del món (Viena).

El disseny del retaule té en compte aquestes iniciatives i les aplica disposant una creu daurada descomposada (desmaterialitzada) en diferents elements metàl·lics. Alhora, es proposa dividir verticalment el retaule de forma que ressalti la creu en la seva intersecció disposant-hi una il·luminació vertical en la junta de separació que serveixi també per il·luminar i significar la talla de Sant Joan Baptista actual, que ara resta perduda en el gran pany de formigó. Pel que fa als materials del retaule, seguint la citació bíblica “la pedra que van rebutjar els constructors ara corona l’edifici”, es preveu de fusta burda pintada, oferint un fons senzill, auster i neutre a la composició. Aquests materials del retaule (el metall i la fusta) serien també els que s’utilitzen en els elements del presbiteri.
 
Pel que fa al paviment, s’opta per a que en l’eix central, de forma discontínua i aprofitant les juntes entre les peces, es disposin llates metàl·liques daurades indicant el camí cap a la creu per focalitzar l’atenció de l’assemblea en allò que és important. D’aquesta manera, amb uns mateixos materials al llarg de tota la intervenció, es lliga l’espai de la nau neogòtica amb l’espai  modern.

“Allò important no és el diàleg mirant al capellà, sinó l’adoració comuna, sortir a l’encontre del Senyor que ve. (...) La creu pot servir com orient interior de la fe. Caldria que la creu estigués al centre de l’altar i ser el punt de referència comuna de la comunitat i del capellà que prega. (...) Un dels fenòmens veritablement absurds dels darrers decennis és, segons la meva manera de veure, en el fet de col·locar la creu a un costat per veure al sacerdot. És que la creu molesta durant l’eucaristia? És que potser el capellà és més important que el Senyor? Caldria corregir aquest error el més promptament possible; i és possible sense noves reformes.” (Ratzinger, 2005. “El espíritu de la litúrgia. Una introducción”. Edic. Cristiandad. Pags. 103-106)