El servei de la caritat

Un dels temes més estimats de Benet XVI és el de la caritat. Ja la seva primera encíclica —Deus Caritas est (DCE)— estava basada en l’amor, en el seu sentit i en la seva concreció en l’Església. Ara, en el Motu Proprio Intima Ecclesiae Natura (IEN) sobre el servei de la Caritat, datat l’11 de novembre de 2012, aborda el paper del bisbe en aquesta tasca, que expressa, conjuntament amb la paraula de Déu i amb la celebració dels sagraments, la naturalesa íntima de l’Església (IEN Proemi).

De fet, la primera encíclica del Sant Pare diu que la caritat és una obligació de tot cristià. Recordem sant Agustí: «amb vosaltres sóc cristià, per a vosaltres sóc bisbe»; així doncs el bisbe, abans de tot, com a cristià que és, ha de viure en caritat.

En parlar de la caritat, sovint la reduïm a l’ajuda econòmica als pobres, quan de fet és una realitat que ha d’il·luminar la nostra vida i ha d’orientar i ser present en tot el nostre fer. Només ens cal anar a la primera carta als Corintis en què se’ns recorda que tot allò que fem, o ho fem estimant o no val per a res ni ens porta enlloc (1Co 13).

L’opció preferencial pels pobres és conseqüència d’això, i no és tan sols un estil de viure, sinó que forma part de l’essència dels cristians i de l’Església. Hem escoltat fa pocs dies una altra vegada a sant Pau comparant la comunitat cristiana a un cos i que «quan un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell» (1Co 12,26). En la família cristiana —com en qualsevol família— l’amor ha de presidir les relacions i orienta les accions: estimes a tothom, però tens una sol·licitud preferencial pels que més necessiten, sigui en el nivell que sigui: físic, psíquic, social o espiritual.

La cura dels pobres és, tal com ens diu el Papa, «primer que res una tasca per a cada fidel, però ho és també per a tota la comunitat eclesial» (DCE 20). El bisbe, com qualsevol cristià, segons la caritat cristiana, ha de respondre a les necessitats que se li presenten, segons el model de la paràbola del bon Samarità (cf. DCE 31a). Ara bé, al bisbe com a tal li és confiada la funció de primer responsable del servei de la caritat (cf. DCE 32; IEN proemi), especialment pel que fa a la caritat organitzada.

El Motu Proprio, tot reconeixent la diversitat i pluralitat de serveis caritatius, alguns promoguts per la jerarquia eclesiàstica com Càritas, altres sorgits d’iniciatives de laics o lligats a comunitats religioses, defineix el bisbe com a coordinador a la seva diòcesi de tots aquestes serveis. Entre els verbs que utilitza per definir la seva tasca trobem els de suscitar, afavorir, sostenir, assegurar, tenir cura, vigilar, vetllar. Sense entrar en l’anàlisi de totes i cada una de les funcions que se li encomanen, ja podem comprendre com el seu és un lloc d’equilibri entre el respecte a l’autonomia de diferents graus de les diverses organitzacions caritatives i l’obligació de vetllar perquè les seves finalitats i els seus mètodes siguin conformes a l’Evangeli, a la Doctrina social de l’Església i a la normativa eclesial.

Per aquesta tasca el Motu Proprio proposa, per on sigui necessari, la creació «d’una oficina que en el seu nom orienti i coordini el servei de la caritat» (IEN 8). Aquesta funció en moltes de les nostres diòcesis la compleix la delegació o secretariat de pastoral social, tot i que en algunes es tendeix a segregar Càritas d’aquesta oficina; pel que sembla, el document aposta per un sol organisme de coordinació de totes les institucions.

Pel que fa als rectors, com a delegats del bisbe en el territori, tenen, en l’ofici que els ha estat encomanat, la mateixa funció que el bisbe: l’obligació que la dimensió caritativa sigui present en la parròquia i la de coordinació dels diferents serveis de caritat.

El que podem constatar és com la caritat està present i activa en la vida de l’Església. Podem visualitzar una munió d’iniciatives diverses, com diversa i rica és la realitat eclesial. Això suposa una dificultat al moment de plantejar la coordinació, però alhora ens mostra una realitat àgil i moderna, amb capacitat d’adaptar-se i de respondre a les necessitats de cada lloc i cada moment, en la línea del que Benet XVI anomena el model del bon Samarità.

Santi Soro, prevere de Tarragona