Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Admiro en la renúncia de Benet XVI el coratge de trencar un període de 598 anys per sensibilitat evangèlica i sentit profètic. Decisió difícil, però valenta, humana, humil. Com Maria, ha plantejat l’obediència a Déu des del diàleg i el discerniment. Una gran lliçó, la més impactant del seu pontificat, perquè atorga un sentit especial a tot allò que ha predicat i ha fet. Com a religiosos, no ens estranya, perquè estem propers a aquesta manera temporal d’entendre l’exercici de l’autoritat i de saber tornar amb senzillesa a la vida ordinària. Jesucrist es el nucli de la nostra fe i confiem en l’Esperit amb joia i esperança. La missió sovint és una tasca de relleus. Crec que en el seu cor ressonarà aquesta paraula de Jesús: “Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: ‘Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer." (Lc 17,10). Sé que sovint li han penjat etiquetes immerescudes, profundament desconeixedores de la seva realitat humana i espiritual. La simplificació té bona audiència. En ser bavarès, ha desvetllat en nosaltres un plus de simpatia i complicitat per afinitats compartides.

La seva herència no ha de passar inadvertida, així com tampoc el seu esforç per purificar l’Església i obrir un diàleg amb el món des de la intel·ligència i l’escolta. La vida religiosa li està molt agraïda per la seva confiança i el seu suport, no sempre prou explícits, fins i tot reticents, en algunes instàncies eclesials intermitges.

L’Església no ha de deixar passar aquesta renúncia sense fer una reflexió sobre els reptes que conté, tema que considero molt important i que ara no desenvolupo. No es tracta d’un fet anecdòtic, sinó d’una categoria teològica.

Gràcies, Benet XVI! Confiem en la seva pregària. Com Moisès, pregant al cim de la muntanya, pot impulsar més que mai l’avenç de la Bona Notícia en el nostre món.