Vés al contingut

L’inici de l’any 2013 amb un gran nombre de fets convulsos i d’un no petit nombre de reptes significatius, sens dubte, afecta la paraula i el discurs de tal manera que probablement es vagin accentuant algunes pràctiques ja presents. La primera suposa «callar» com a expressió d’una profunda desorientació, desassossec, cansament, desbordament, etc., com a una mena de mutis que integraria des del «no sé què pensar-hi» al «ja s’ho faran». La segona, la «queixa continua» com a centre del discurs sense l’acompanyament d’una acció concreta i compromesa en la família, la feina, el barri, la comunitat, etc. Una tercera que identifico amb un «discurs ideològic i/o fonamentalista» que pretén la defensa acèrrima d’unes determinades opcions i accions. Una quarta, la «banalitat», que no només es dóna en la perspectiva dels actes i de l’estètica sinó sobretot en la paraula. Molts mitjans de comunicació tiren de «xerrameca» i de «xerrameques» i si pot ser amb morbo, exhibicionisme o picabaralla, encara molt millor. I finalment el parany de confondre missatges i informacions amb paraula i discurs. O formulat d’altra manera: quantitat per qualitat.

En una època de profunda crisi amb una clara tendència al segrest de la llibertat, la racionalitat i el sentit, necessitem recuperar i revifar allò més genuí de la paraula i del discurs. Novament cal una reivindicació del compromís des de l’educació i dels educadors i, en especial, de la universitat. En efecte, la paraula i el discurs ens han de servir per acotar, analitzar i explicitar allò que està passant i, especialment, per interpretar. La nostra paraula i el nostre discurs han d’anar més enllà de la funció d’un diccionari que explica què vol dir un mot. Hem de ser constructors de narracions que atorguin sentit, o bé, col·laborin a travar-lo en el marc del complex món cultural. A més, ser capaços de formular les preguntes, especialment, aquelles sobre el nostre futur i el de les pròximes generacions, així com, sobre la responsabilitat en la seva construcció. I de criticar amb arguments sòlids determinades actuacions o idees. Ens han de servir per establir ponts i poder dialogar des de diversos corrents de pensament, opcions polítiques, sistemes de creences i conviccions, i així, conrear un veritable encontre i sentit de comunitat. També per donar testimoni explícit a través d’una formulació que vagi més enllà dels actes i les actituds. El discurs i la paraula són vehicles privilegiats per a la trobada profunda entre persones aportant un veritable coneixement de la identitat, la intimitat o el projecte de l’altre.

Entenc que el 2013 sigui un any per continuar reivindicant però els educadors no ens podem oblidar de l’important compromís i servei de la nostra paraula quan es desenvolupa com a discurs humanitzador.

Publicat a Catalunya Cristiana, núm. 1740, de 27 de gener de 2013, p.12.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.