Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Fa unes setmanes, en un seminari de la Fundació Joan Maragall, el professor Ignasi Boada ens va donar unes xifres que senzillament trobo esgarrifoses i fora de tota lògica: “el 0,00003% de la humanitat té el 40% de la riquesa; dit altrament, les 225 persones més riques del món posseeixen tant com el 47% de la humanitat (2.820.000.000 de persones)”. A més, afegia, els diners amagats en paradisos fiscals representen ja una quantitat similar al PIB dels Estats Units i Japó junts.
 
La desigualtat creixent, fins i tot estimulada des de certes posicions ideològiques, és el veritable desafiament i escàndol del nostre món i, malauradament, sembla incrementar-se arreu. Aquest procés es produeix a Europa i als Estats Units, amb un deteriorament de les classes mitjanes i la primacia d’un model econòmic que es nodreix d’una força de treball –especialment en el sector serveis– amb una retribució quasi de supervivència. En els països ara dit “emergents”, i fins fa relativament poc “del tercer món”, l’estabilitat política i el creixement sostingut dels darrers deu anys s’ha concretat en el desenvolupament d’unes elits que s’han enriquit molt amb un poble que continua en el llindar de la pobresa més gran. D’altra banda, amb el neoliberalisme radical dels anys 90 i els fenòmens de corrupció de les institucions i actors polítics, els poders públics, els estats, la política democràtica semblen haver perdut la credibilitat necessària per esdevenir els mecanismes legítims de redistribució de la riquesa i la provisió dels serveis indispensables per a la cohesió social i la indispensable mobilitat.
 
Des de fa més de vint anys, molts han pensat que l’alternativa passava per reivindicar menys estat i més mercat, lliure i sense regulació. Si ja fa uns anys va caure i esmicolar-se en el no-res la famosa tesi del “final de la història” de Fukoyama, ara, sembla també que s’enfonsa el miratge de Von Hayek quan defensava la superioritat intrínseca del capitalisme i la llibertat que aquest hauria dut als individus. Una llibertat amb tants i tants desequilibris i tensions socials només podrà portar-nos novament a nous escenaris de confrontació social, d’augment de la violència i de nous esclats.
Les desigualtats, a més, ara són més visibles. La televisió i les xarxes ens acosten, de vegades ostentosament, al luxe i la riquesa d’uns pocs en un món cada vegada més empobrit. Les illes de riquesa en un entorn de pobresa creixent no podran mantenir-se.   

Novament emergeix la justícia com a exigència moral –i política– indispensable i indissociable de la llibertat. Sense justícia, no serà mai possible la llibertat.