Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

No hi podem renunciar. No podem renunciar a l'experiència agre-dolça, si estimem la gent amb qui compartim el dia a dia, si ens sentim plens d'agraïment a persones -moltes d'elles no creients- que ens han mostrat sense saber-ho que el Regne de Déu és enmig nostre. Regne que es fa present en mig d'aquest món tan brut, però alhora prenyat d'esperança amagada en infinitat de gestos i accions que potser no tenen cap valor mirades amb els ulls pragmàtics i economicistes que ens han posat al front.  Si patim per no poder compartir la fe amb els qui compartim la vida. Si plorem perquè quan viuen el dolor i el sense sentit de la malatia i de la mort , no hem sabut oferir-los l'Esperança.

Si això forma part del nostre dia a dia, vivim la tensió de ser del món sense ser-ho del tot. Vivim la tensió de ser Església, enviats a una frontera apassionant, on aprenem a veure el rostre de Déu-Jesús amagat en la bondat generosa de tants homes i dones. I vivim el dolor de veure i viure que la nostra Esglèsia no acabem de ser "porta fidei" pels homes i dones del nostre temps.

I a la vegada vivim la soledat , vivim la dificultat per a compartir amb altres laics la riquesa i la pobresa de no voler limitar la vida de fe als espais més o menys confortables dels nostres grups o de les nostres parròquies.

I en aquesta necessitat de que els que estimem comparteixin la nostra felicitat, rau la clau del nostre ser Església per al món, de ser "lumen gentium" com ens deia el Concili Vaticà II.

No hem de tenir por de dir en les nostres comunitats els patiments, les alegries i esperances dels homes i dones del nostre temps. No hem de tenir por i hem de llegir des dels ulls de la fe i de l' esperança els signes de Déu en mig del món. Aquesta és la nostra missió, la tasca que ningú no podrà fer per nosaltres. La principal -no la única- tasca dels laics en l'Església. I hem de caminar cada cop més per a fer-nos costat els uns als altres en aquesta missió.