S’acostuma a entendre com a mestres en la fe, en el pla estructural, el Papa, els bisbes, els sacerdots, les persones consagrades, els laics compromesos. En el pla funcional, la pedagogia de la fe està encomanada a teòlegs, catequistes, pastoralistes, pares i mares de família. Com sempre, però més en aquest Any de la Fe, els mestres espirituals tenen tasques clares i riscos evidents.
La tasca d’evangelitzar i de transmetre la fe, com a expressió de l’anunci de la bona notícia, es pot dur a terme amb escassa implicació personal. Es cultiva la fe dels altres sense preguntar-se per la pròpia. El fet d’exercir funcions importants dins de la comunitat eclesial representa, però no garanteix, viure la fe profunda en Jesucrist, que més d’una vegada va recriminar als seus apòstols que fossin «homes de poca fe». Vivien amb Jesús, compartien amb ell les realitats quotidianes, l’acompanyaven pels camins de Galilea, però la seva fe era més petita que un gra de mostassa. Jesús exalta la fe del centurió: «Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta fe.» Al cap de la sinagoga li diu: «No tinguis por; tingues només fe.» La por que s’ha utilitzat al llarg dels segles per totes les instàncies de poder, incloses les religioses, obstaculitza el desenvolupament de la fe, que és el camí de la salvació: «La teva fe t’ha salvat.» Ni els teus títols, ni els teus càrrecs dins de la comunitat, ni els teus estudis teològics, ni les teves responsabilitats parroquials, ni el teu bàcul episcopal... La teva fe! No és tan fàcil. Requereix una dosi profunda d’humilitat. No som posseïdors d’un tresor per mèrits propis, sinó transmissors d’una vida que rebem com a do. Si la fe és una conquista, els altres són súbdits de la meva posició personal. Els mestres en la fe són creïbles quan són testimonis.
Els organitzadors d’activitats pastorals, litúrgiques i teològiques treballen perquè els altres alimentin la seva fe i la visquin amb coherència. Una tasca digna d’encomi, però insuficient! Els mestres en la fe han de ser els primers d’escoltar la Paraula de Déu i confiar en Jesucrist. Déu parla a través del profeta Jeremies: «Profetes i sacerdots van errants pel país sense comprendre què passa.» I, gairebé sempre, són els que ensenyen. Crítica sense autocrítica, és un miratge. Moltes baralles per controlar i per imposar una visió eclesial determinada. El fonament de la nostra fe és Jesucrist. Només d’aquí sorgeix la llibertat evangèlica i la santedat personal. Quan algú creu de veritat, no es queda abstret sinó que va, com Maria, de pressa a la zona muntanyosa per ajudar els que ho necessiten. El manament de l’amor no admet fragmentacions. L’actitud bàsica perquè això sigui possible: humilitat, humilitat, humilitat.
