Vés al contingut
1. Qui o Què és Déu?
No ha existit cap civilització des de la prehistòria fins avui que no hagi tingut creences religioses. Per això molts genetistes consideren que si la religió no hagués estat important per a la supervivència de l’espècie humana faria molts mil·lennis que aquesta hauria deixat ser present entre nosaltres. La religió, a més, comporta gairebé sempre la creença en diverses divinitats o fins i tot en una de sola. D’altra banda la idea que expressem amb el nom de Déu està fortament arrelada en la consciència i el pensa­ment humà encara que no s’accepti la seva existència.
A més, sembla força congruent que a través de la raó humana arribem a deduir l’existència d’una primera Intel·ligència responsable de la creació de les coses que existeixen o la d’una primera energia que dotés de moviment l’univers; i fins i tot la necessitat d’un Ésser necessari que no fos efímer i pres­cindible com ho són tots els éssers del món incloses, naturalment, les persones, i que sostingués la per­manència de tota aquesta creació. Ara bé: ¿una Causa inicial, un primer Motor o un Ésser necessari són pròpiament parlant Déu? ¿Déu és només això? ¿S’agenollaria algú en adoració davant d’una Causa in­creada o d’un primer Motor immòbil?
De fet un dels problemes de la nostra raó és que Déu és indefinible perquè no cap dins les categories humanes. Per això al llarg de la història s’ha afirmat que és més fàcil dir el que Déu no és que no pas descriure el que és. Qualsevol definició de Déu amb la raó resulta sempre inadequada. Déu, com afirma Sant Tomàs, es troba sempre més enllà de la comprensió humana.
2. Transcèndència i immanència
Filòsofs i teòlegs solen aplicar aquests dos conceptes per presentar el misteri de Déu: transcendència i immanència. Transcendir vol dir, etimològicament, ‘ultrapassar pujant’. Que Déu és transcendent sig­nifica que està situat o existeix enllà de qualsevol cosa que puguem pensar, sentir o percebre. En aquest sentit, doncs, Déu és una realitat amagada que no es pot ni tan sols pensar i a la qual els humans no po­dem accedir. Quan afirmem que Déu és immanent (etimològicament: que “viu o és en o dins de”) volem dir que aquest Déu amagat viu o és present misteriosament dins del món a través, entre d’altres dimen­sions possibles, de la bellesa, la bondat o la veritat. Tenim, doncs, vies per intuir-lo però amb la sola raó mai no hi podrem accedir. Tot intent d’especular sobre què o qui és Déu, per alta que sigui la filosofia amb la qual s’intenti arribar-hi, està condemnat al fracàs. D’Algú o d’Alguna cosa que sigui absoluta­ment transcendent els humans no en podem dir pràcticament res.
3. El Déu revelat
Però un Déu absolutament transcendent pot, per voluntat pròpia, manifestar-se als humans i fer-los conèixer alguns aspectes sobre la seva essència i existència que altrament no podríem mai conèixer. Els cristians creiem que Déu s’ha revelat a través de la Bíblia i, d’una manera especial i definitiva, en la persona de Jesús de Natzaret. Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare (Jn 14,9). Per tant avui, al segle XXI, els cristians creiem no pas en un Déu que està amagat en la seva transcendència, sinó en un Déu que s’ha revelat als humans al llarg de la història del poble d’Israel i després, a través de Jesús, a tot el món. I sabem per aquesta revelació que Déu és una Persona que ens estima i ens salva. Aquest és el Déu en què creiem els cristians i que és el fonament de tot i, per això, la primera frase del nostre Credo diu: Crec en un sol Déu, Pare totpoderós, creador del cel i de la terra. Utilitzem per adreçar-nos a Déu la imatge de “Pare” però cal tenir sempre present que és una imatge. Déu no té sexe, no és masculí ni fe­mení, i per tant la imatge de “Pare” no el defineix. Segons com, a través de l’experiència humana, po­dríem pensar que Déu és com un “Avi” o com una “Mare”. A la mateixa Bíblia el profeta Osees quan parla d’un Déu que estima “entranyablement” utilitza el mot hebreu rehem que vol dir “úter”. Així, doncs, Déu també pot ser considerat com a Mare. Tot depèn de l’experiència de ser estimats que tin­guem ja que això és l’essencial en la definició del Déu revelat: Déu és amor (Jn 4,7). El Déu revelat no deixa de ser transcendent i, per tant, inaccessible en la seva comprensió. Per això ens calen imatges de Déu –Pare, Mare, Roca, Muralla, etc.-- però mai no hem de confondre les imatges de Déu amb el que Déu en realitat és. Déu sempre és una paraula oberta.
4. Credo in unum Deum: creure en Déu és fer camí
En la fórmula llatina del Credo s’utilitza un matís que sol passar desapercebut en la traducció a les llengües romàniques: “in” amb l’acusatiu llatí (unum Deum) indica direcció, camí. Es perd, doncs, el matís que hauria d’indicar que “creiem anant cap a Déu”. Segons la primera frase del Credo, “creure en Déu” per al cristià no és només una afirmació intel·lectual i estàtica, dita d’un cop per sempre, sinó un camí de recerca. Creiem en Déu a mesura que l’anem cercant, fent camí vers Ell cada dia. L’infinit de Déu no és objecte de coneixement sinó de desig. Creure en Déu “anant cap a Déu” pressuposa posar en acció la persona cristiana en tres direccions: complir els manaments (sabem que coneixem Déu si guar­dem els seus manaments, (1 Jn 2,3), la pregària personal i eucarística (sigueu constants en l'oració: en les vetlles feu accions de gràcies, Col 4,2), i finalment el servei als altres en la història concreta que ens toca viure (si algú que posseeix béns en aquest món veu el seu germà que passa necessitat i li tanca les entranyes, com pot habitar dintre d'ell l'amor de Déu? Fills meus, no estimem amb frases i paraules, sinó amb fets i de veritat (1 Jn 3, 17-18).
5. Els humans: imatge de Déu
El Déu cristià ens ha revelat des de l’inici de la Bíblia que els humans vam ser fets a imatge seva (Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona, Gn 1,27). Per tant en cada home i dona del món hi tenim una imatge de Déu. Aquesta és la raó més sublim que podem trobar per fonamentar un respecte veritable i un amor sincer envers aquells i aquelles que són de fet els nostres germans –perquè invoquem Déu tal com ho va fer Jesús amb la imatge del Pare—i que són invi­olables en els seus drets com a persones, no només per consideracions humanístiques per ben intencio­nades que aquestes siguin, sinó perquè per a nosaltres són una imatge de Déu. Per aquest motiu també hem de cercar Déu en el nostre interior ja que en som la imatge.
6. Creure en el Déu cristià
Creure en el Déu cristià, doncs, és creure en un Déu revelat que il·lumina la nostra raó. És creure en un Déu personal amb qui es pot parlar cara a cara. És creure en un Déu que, sota les imatges de Pare i també de Mare, és alliberador i salvador. Un Déu que ens estima i ens perdona i que sempre és amb nosaltres, al qual nosaltres també podem estimar i en qui podem reposar. Precisament perquè ens estima Ell el primer, com a resposta a aquest amor desinteressat i constant, som convidats a la pregària assídua, a trobar-lo en els sagraments, especialment en l’eucaristia, i en una constant exigència moral en la lluita per la justícia i en la denúncia profètica de tot abús contra qualsevol home o dona, imatges d’aquest Déu en qui creiem.
Punts de reflexió
1. Quina és la meva imatge de Déu?
2. Sóc assidu a la pregària personal? I en la pregària eucarística?
3. Estimo els altres amb fets i de veritat?
4. Tinc consciència que creure en Déu és fer un camí d’aprofundiment en Ell?
5. Sóc conscient que Déu es fa present en cada persona humana, sigui quina sigui i faci el que faci o digui el que digui?
Cites bíbliques
- Déu creador: Gn 1, 1-31; Is 45, 18-19; Sir, 43;
- Déu, pare i mare: Os 11, 1-9; Is 46, 3-4; Is 49, 14-16; Mt 6, 9-15
- Déu alliberador; Jdt 9,11; Is 51, 12-16; Lc 1, 46 i 54; Is 43, 1-3
- Déu que estima i perdona: Sal 103, 1-8; Sv 11, 21-26; Lc 15, 11-31
- Déu que sempre és amb tu: Sal 139, 1-6; 23-24
- Un Déu que es pot estimar i en qui es pot reposar: Sal 62, 1-3; 23-24; Sal 63, 1-2; 7-9; Sal 23, 1-5; 6
- El Déu de Jesús: Jn 1, 1-5; 14; 18; Jn 14, 1-9; Lc 10, 21-23; Mt 25, 31-40; Jn 13, 31-35; Jn 15, 10-17; 26-27;
- Saviesa de Déu: Sv 7, 22-30; I Cr 6, 1-16; 1 Co 1, 26-29
Bibliografia
Armstrong, Karen: En defensa de Dios. Paidos. Barcelona: 2009
Castillo, Jose M.: La humanidad de Dios. Trotta. Madrid: 2011
Duch, Lluís: Un extraño en nuestra casa. Herder. Barcelona: 2007
Rovira Belloso, Josep Maria: Déu el Pare. Claret. Barcelona: 1999.

Barcelona, Gener de 2013.

Per a obtenir una còpia en PDF clickar aquí.
Per a obtenir números anteriors clickar aqui.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.