Escoltar els aturats: un repte sindical

Editorial: L'Agulla núm. 82

Viure l’atur avui resulta especialment cruel: la reforma laboral facilita acomiadaments amb menys indemnitzacions, les prestacions socials es veuen reduïdes, l’acumulació de persones en atur en un mateix nucli familiar resulta desesperant. Assolir un lloc de treball a certes edats i condicions és gairebé impossible. Desapareixen els incentius per a la contractació dels col·lectius amb més dificultats, des dels majors de 45 anys a les persones amb discapacitat o en risc d’exclusió. El que fins fa quatre dies es consideraven “jaciments d’ocupació”, o sigui l’atenció a persones amb dependència o els serveis comunitaris, s’han abandonat per equilibrar dèficits fiscals. I també s’esfumen les subvencions a la formació laboral de les persones en atur. Al costat d’això, el discurs de determinats partits polítics tendeix a culpabilitzar els qui no treballen, mentre s’exalça els “emprenedors”. És bona cosa, sens dubte, promoure la creativitat i la iniciativa empresarial. És cert que en els darrers anys, les petites empreses han estat creadores d’ocupació. Però intuïm que al darrere també hi ha el traspàs de la responsabilitat social de crear ocupació des dels empresaris als qui pateixen l’atur, mentre les grans corporacions es preocupen sobretot de l’enginyeria fiscal. En aquest context, sense recursos econòmics, i el que és més important, sense la consideració humana que mereixen, les persones en atur poden veure’s abocades a l’exclusió social.

Des del punt de vista sindical, la contradicció és gran: els sindicats majoritàriament estan formats per treballadors en actiu i el gruix de la seva activitat tradicional, multiplicada per la crisi, es dirigeix a la negociació col·lectiva, l’organització dels treballadors, l’assessorament, la formació. Però els sindicats es troben avui amb un gran repte: donar més suport a les persones en atur. Això significa fer-s’hi molt més propers, acollir, escoltar molt, valorar, formar, organitzar. Significa també confiar en l’experiència, creativitat, imaginació, habilitat, capacitat de participació, de les persones menys valorades avui, per trobar sortides col·lectives... Significa combinar pràctiques pròpies de les grans institucions que per bé o per mal són avui els sindicats, amb la recuperació del sindicat com al moviment social àgil i menys estructurat que era en els seus orígens. Tot un repte per uns sindicats que ara, més que mai, s’han d’adequar a la realitat actual, connectar més amb el conjunt de treballadors i treballadores i recuperar la seva credibilitat social.