Acorralar el just, per Josep M. Solà

El tema del just perseguit i maltractat és intensament present en l’Antic Testament i en el Nou ho és en la persona de Jesús. El llibre de la Saviesa se’n fa ressò per afirmar que la resposta de Déu a les adversitats del just és el do de la immortalitat. Nou comentari de Josep M Solà a les lectures d'aquest diumenge.

ACORRALAR EL JUST

El llibre de la Saviesa és un escrit tardà de l’Antic Testament, sorgit en la comunitat jueva d’Alexandria, provablement durant el s. I aC. Ens ha arribat gràcies a que va ser incorporat a la traducció grega de l’Antic Testament, coneguda com la versió dels LXX. Al ser d’extensió raonable (19 cc.), lectura agradable, comprensible i tractar tota mena de qüestions, l’ha fet un llibre assequible a un gran ventall de lectors jueus, cristians i no creients. La primera lectura d’aquest diumenge en llegeix un fragment del seu inici (2,12.17-20), que descriu la situació del just, que és posat a prova pels seus enemics per tal de comprovar si, en la desgràcia i l’adversitat, es manté fidel a Déu.

La situació exposada està inspirada en un tema recurrent de l’Antic Testament. En els salms és constant la súplica del just, que es veu amenaçat pels seus adversaris. Un exemple il·lustratiu, pel ressò que té en els relats de la passió de Jesús, és el salm 22: “M’envolta una munió de gossos, m’encercla un estol de malfactors” (v.17). Un altre exemple es troba al salm 64,2-7: “Escolta, Déu meu, el meu plany, guarda’m dels enemics, que m’encerclen, empara’m contra el complot dels dolents, dels qui conspiren amb males arts...” i segueix una descripció detalla de la situació. Més exemples a 17,9-10; 25,2-9; 27,2-3; 35,15; 38,20; 41,6; 55,4; 59,2-5; 69,20-21; 73,8-9; 143,3-4. Dos passatges però enllacen amb el matís específic de posar a prova el just per veure si, en l’adversitat, segueix fidel a Déu. En el salm 119,110 es diu: “ M’han parat una trampa els injustos, però jo no em desvio dels teus preceptes”. I el Sl 71,10-14: “Perseguiu-lo. Déu l’ha abandonat, agafeu-lo, ningú no el defensa.... El que és jo, mantindré sempre l’esperança i et lloaré més i més”. En aquests dos textos s’endevina que la finalitat de les males arts dels enemics pretenen fer defallir el just, que, a despit de tot, manté la seva confiança en Déu.

El tema es troba molt gràficament expressat en el relat, que emmarca el llibre de Job (1.2.42,7-16). En la conversa entre Déu i l’acusador, aquest jura que, si Déu aixeca la mà contra Job, aquest el maleirà a la cara. Però Job, desprès d’haver suportat tota mena de calamitats dirà: “ El Senyor ho dóna, ell mateix ho pren. Beneït sigui el seu nom”. L’acusador no se n’ha sortit de fer caure el just.

El tercer exemple del just maltractat i posteriorment rehabilitat per Déu el trobem en la figura del Servent de Jahvè. En l’últim dels quatre cants (Is 52,13-53,12) dedicats a aquesta figura es diu: “El meu servent, desprès del que ha sofert veurà la llum i se’n saciarà” (v.11). El just dels salms, el Job del pròleg i el Servent son figures bíbliques que estan al darrere d’aquest text del llibre de la Saviesa, on el enemics volen fer defallir la confiança del just en Déu.

En el context de la lectura litúrgica, trobem la resposta que Déu dóna a les adversitats amb que es troba el just. Déu atorga la immortalitat, que no és altra cosa que estar al costat d’Ell per sempre. En l’obra de Plató Fedò, a partir de la convicció que els contraris no es destrueixen, sinó que es complementen, s’afirma que és indubtable que hi hagi un retorn a la vida. El judaisme influenciat per l’hel·lenisme s’inspira en aquestes idees i, a diferència de la teologia clàssica d’Israel, on el just és premiat amb la prosperitat material o dels textos apocalíptics, que ho resolen amb la resurrecció, els textos sapiencials més proclius a les idees de l’hel·lenisme s’inclinen per la immortalitat de l’ànima.

Diumenge 25 durant l’any

23 de Setembre de 2012

http://www.parroquiasantjosep.org/