Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Aquest és el text (un fragment) de la presentació del llibre Aliment per al desig infinit, de Francesc Grané (Claret 2012) que en féu Francesc Torralba, autor del pròleg. L'autor de l'epíleg,  Josep M. Rovira Belloso, i Sergi Gordo seran els altres dos autors de les intervencions que van tenir lloc a la llibreria Claret el 22 de març passat i que també publicarem en dates properes per cortesia de l'autor del llibre.

________________________________

El primer que vull subratllar és la forma, després parlaré del contingut. Però crec que el que pertoca als qui presentem un llibre és sobretot fer-lo venir ganes de llegir, fer-lo venir ganes d’entrar en ell, descobrir el que hi ha en ell. Aquest llibre té una forma que no és un tractat: qui busqui un tractat del sagraments de  l’eucaristia no el trobarà, sinó que més aviat és una meditació en clau molt personal, i a la vegada una divagació en el bon sentit del terme que alterna una reflexió en clau espiritual amb elements de la pròpia vida quotidiana, per tant, que va enfilant elements que van passant a la seva vida quotidiana, amb les seves anècdotes, les seves experiències, però amb un fil  que és com posar dins  d’aquesta vida una experiència que ell, com tots els cristians, celebrem i vivim que és l’experiència de l’eucaristia. És un text, per tant, que aconsegueix tractar el tema de l’eucaristia en allò que Jurgen Habermas en diria llenguatge secular, que fe fet és una de les assignatures pendents. En el diàleg que van tenir Habermas i Ratzinger, el que certament se li demanava Habermas a Ratzinger: podeu traduir, en llenguatge secular, les vostres experiències, allò que viviu, o aquesta traducció és impossible, i per tant, només tenen clau de lectura i de comprensió en aquells que ja participen d’aquesta fe? Jo crec que aquest llibre està escrit en un gènere literari fronterer, que tracta d’articular una experiència com l’eucaristia amb un llenguatge que trenca, la nomenclatura teològica, la nomenclatura estrictament si se’m permet, tribal, de la cleda teològica. Això ho dic en bon sentit, en bon sentit.  Si hagués de regalar a un amic meu agnòstic un llibre que tractés de l’eucaristia li regalaria aquest, li regalaria aquest, abans de regalar-li un tractat. Després, potser que tingui més desig, i llavors ja l’adreçaria a un altre llibre, un tractat. Però aquest és un llibre que jo el situaria en els preambula fidei, en els començaments de la fe. 

Després, pel què fa al contingut, jo el primer que subratllo és el títol, és un títol molt encertat. És un dels títols que, a vegades, només el títol, ja val tot el llibre Aliment pel desig infinit. I a més, el títol, a més a més, no és irrellevant: expressa verdaderament tot el què després hi ha dins el llibre. Això no sempre és així. En una de les darreres obres de Habermas en llengua castellana, Carta al Papa, el llibre no està escrit en gènere epistolar, el que passa és que l’editor sap que si posa carta al papa es vendrà més que si en posa un altre. Però aquest títol, Aliment pel desig infinit, és escaient, primer per ell mateix i després perquè expressa el que conté és el llibre.

(...)En aquest llibre hi ha latent una antropologia que és que l’ésser humà és un ser que no només té desitjos, sinó que és desig. I que el desig que experimenta res el pot sadollar. Això està en el cor de l’antropologia de Sant agustí, per exemple. No és que tinguem desitjos, volicions, anhels i els poguem anar omplint amb determinats objectes d’aquest món, sinó el que hi ha en el fons d’aquet llibre és: l’ésser humà és desig, i aquest desig res del que hi ha, del que veiem, del que toquem durant la nostra vida pot omplenar-lo. Això és una paradoxa enorme. Això és una paradoxa enorme. Enorme.  I llavors davant d’aquesta paradoxa jo crec que es plantegen tres alternatives, i ell planteja l’alternativa, que jo diria que és l’alternativa cristiana. Però hi ha tres alternatives. Primer, naturalment, el que nega la premissa: no som desig infinit! Aquesta  és una opció. No ho som. Som un conglomerat de desitjos finits que podem anar resolent al llarg de la nostra vida. Jo no la comparteixo. Jo crec  que l’ésser humà és desig , infinit, i que res l’omple totalment, però alguns negarien la premissa major.

Suposem que alguns acceptin la premissa: som desig infinit. Llavors es plantegen a la vegada tres alternatives. Una, resoldre-ho per la vida de la negació, de l’extinció del desig, és una línea, filosòfica, sapiencial, que té les a seves traducció en savieses de l’extrem oriental i també amb certes savieses de la filosofia, com determinades formes d’estoïcisme: som desig, el desig no es pot omplenar, per tant,enlloc de viure  aquesta inquietud permanent que he de mirar  és negar el desig.  El que passa es que aquesta forma jo també la descarto perquè negar el desig és negar la condició humana. Hi ha l’altra opció que és: constatar que aquest desig és, senzillament inútil, estèril, abocat necessariament al fracàs, un desig que no te referent, un desig que no té objecte, allò que sartrianement en diríem una passió inútil o que no hi ha manera d’aquietar-lo, és l’altra opció de Sartre, o si un llegeix atentament el Principi Esperança de Ernst Bloch, el desig  roman desig, no hi ha forma de sadollar-lo, omplenar-lo, de respondre-hi, perquè res omple però a la vegada el desig subsisteix: això en el fons  porta a una forma de vida desesperada, infeliç, una consciencia desgraciada.

Ara hi ha la tercera via que es la que al meu entendre esta expressada aquí, i està expressada en el cor de l’antropologia d’arrel cristiana i  màximament expressada en Sant Agustí, “el nostre cor esta inquiet i ho estaria indefinidament si tu no m’aquietessis”. Si tu no m’aquietessis. La única forma d’aquietar  aquest desig infinit és l’infinit. La única forma d’aquietar el desig infinit és l’infinit. Si el desig és infinit no hi ha res finit que el pugui aquietar. Sembla lògic que, si un accepta la premissa, alerta, només si accepta la premissa, compte, si no, no,   que sembla lògic que només l’infinit pot aquietar el desig infinit. I d’aquest infinit en diem Déu.

(...)