Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

p { margin-bottom: 0.21cm; }

La presència de les nacions de la terra en el relat de la vinguda de l'Esperit Sant permet descobrir possibilitats d'interpretació del relat que s'apunten en el comentari a la lectura litúrgica que fa Josep Mª Solà aquest diumenge.

 

h1 { margin-top: 0cm; margin-bottom: 0cm; }h1.western { font-family: "Verdana",sans-serif; font-size: 12pt; font-style: italic; }h1.cjk { font-family: "DejaVu Sans"; font-size: 12pt; font-style: italic; }h1.ctl { font-family: "DejaVu Sans"; font-size: 12pt; font-style: italic; }p { margin-bottom: 0.21cm; }
APLEC DE NACIONS

 

Sovint s’ha interpretat el relat de la vinguda de l’Esperit Sant com una contrafigura del relat de la torre de Babel. Pentecosta és l’antibabel. En el relat de Gènesi ( Gn 11,1-)la confusió en el llenguatge esdevé el detonant de la dispersió, en canvi en el relat de la vinguda de l’Esperit Sant – el que llegim a la primera lectura d’aquest diumenge de Pentacosta ( Ac 2,1-11)- un únic llenguatge és comprès per la pluralitat de llegües. La pluralitat de llenguatge de Gènesi es contraposa a la unitat del llenguatge de la predicació dels apòstols. La incomprensió dels dispersats de Babel es contraposa a la comprensió dels oients de Pentacosta. A Gènesi Déu dispersa els constructors per tota la terra. La predicació dels apòstols, que han rebut l’Esperit unifica la pluralitat de pobles descrita a Ac 2,9-11. Filant més prim, a Genesi 11,6 Déu impedeix que cap dels projectes dels constructors de la torre pugui tirar endavant, en la narració del llibre dels Fets la unitat dels pobles indica que s’ha posat en marxa el projecte d’un nou Israel, que no consisteix en el restabliment de les dotze tribus, sinó en la reunió i unificació de tots els pobles i nacions que reconeixeran en Jesús el veritable alliberador.

 

La unitat dels pobles va més enllà d’una imatge contraposada a la dispersió de Babel. Pentacosta és l’antiexili en el sentit que representa el compliment de totes aquelles profecies, que anunciaven la reunificació de tots els dispersats d’Israel. De les moltes que estan escampades per l’Antic Testament recordem, a tall d’exemple, el passatge del profeta Ezequiel: “ Jo prendré els israelites de les nacions on han anat, els aplegaré de pertot arreu i els faré tornar a la seva terra. Allí ... en faré un sol poble, i tindran tots un sol rei” (Ez 37,21s). Semblantment diu el passatge del profeta Jeremies: “El qui havia dispersat Israel de nou l’aplegarà” (31,10).

 

Pel que fa a la reacció davant aquest únic llenguatge, que parla de les meravelles de Déu, Lluc mostra dos grups clarament diferenciats. Un grup ha sentit parlar de les grandeses de Deu en les seves pròpies llegües; això els ha deixat sorpresos i desconcertats. El que han escoltat ha desvetllat la capacitat de fer-se la pregunta: Què vol dir això?. La pregunta se la fan els uns els altres, la qual cosa vol dir han recuperat la facultat d’entendre’s, superant la maledicció de Babel. La diversitat de llengües, que impedia tota mena de comprensió i comunicació ha estat capgirada pel do de llengües de l’Esperit Sant. Un altre grup no ha esta capaç de descobrir el llenguatge, que parla de les grandeses de Déu. S’han quedat en el que tan sols es pot percebre externament: uns homes que parlen un llenguatge estrany. Davant d’això la reacció lògica és el desprestigi, la ridiculització i la burla, posada de manifest quan es qualifica els apòstols d’embriacs. Si la pregunta del v 12: Què vol dir això? se la fan els components de les nacions de la terra; la burla del v 13 es pot deduir que la fan els que no han fet l’experiència del reagrupament, els que no s’han mogut mai de Jerusalem, els que estan ancorats en les essències de la religió d’Israel.

 

Diumenge de Pentacosta

12 de Juny de 2011