Carta oberta als bisbes de Catalunya, per Florenci Costa

CARTA OBERTA ALS BISBES DE CATALUNYA

Navarcles, 8 de novembre de 2010.

A Joan-Enric Vives, Arquebisbe de la Seu d’Urgell i Secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense.

Apreciat amic:

T’escric a tu, com a secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense, demanant que els facis arribar aquesta carta oberta. M’explico: t’ho envio a tu per ser-ne el Secretari, però també perquè ets un dels pocs bisbes de Catalunya que t’has dignat respondre’m quan t’he escrit a partir dels càrrecs que he tingut a la Conferència. Això m’és una garantia que la meva carta no anirà a parar a la paperera. I és una carta oberta, per la mateixa raó: l’experiència m’ha ensenyat aquests últims anys que molts bisbes només ens fan cas – quan en fan - si les nostres raons són exposades a mitjans de comunicació.

Anem al gra. Els voldria exposar uns punts, després de la visita del sant pare a Galicia i a Catalunya.

1. La meva sensació, abans d’ahir, ahir i avui, és que el mateix sant pare va espatllar per endavant l’èxit popular innegable del seu viatge a Santiago i a Barcelona (penseu, però, que hi ha victòries que s’anomenen “pírriques”). Ho va fer amb la frase que va encapçalar el telediari del vespre de dissabte a TV3, en boca del qui l’havia sentit directament a l’avió papal Josep Cuní , frase que vostès coneixen prou bé. I això malgrat les puntualitzacions del P. Lombardi, i de la transcripció del diàleg amb els periodistes que surt matisada a la web del Vaticà (per cert, això ja va passar amb declaracions del sant pare sobre els condons, en el seu viatge a Àfrica). Però el sant pare ho va dir d’una forma que va permetre ràpidament al canal de televisió “Intereconomia”, declaradament catòlic, amb recolzaments clars de bisbes i obres i associacions catòliques espanyoles potents, de fer-ne bandera, de carregar contra Zapatero i fins i tot de projectar ràpidament un documental sobre la persecució religiosa l’any 1936. I, d’altra banda, va fer reaccionar airadament un columnista de “El País” amb una vomitada considerable. Si els qui van infiltrar al sant pare repetidament, entre ells força bisbes espanyols – i potser algun de català – les bases ideològiques i informatives que li van fer sortir de la boca la malaurada frase, buscaven això – i el que vindrà -, ho han aconseguit. He de reconèixer, amb tot, que tal com ha dit un líder socialista, la segona part de la frase (que no hi havia d’haver lluita ni desencontre entre la fe i la modernitat a Espanya, si no encontre i diàleg) era adreçada a la Conferència Espiscopal. Jo no sé si tota, però puc fer una antologia d’expressions agressives i fins i tot absurdes de bisbes sobre el tema. Com en puc fer una, però aquesta vostès ja la tenen, de les agressions verbals i escrits dels laicistes. Per això ahir, tot i seguint i intentant viure en comunió amb l’Església catòlica i el sant pare les celebracions litúrgiques, ho vaig fer entristit. Fins i tot se’m va fer una mica amarg el reconeixement tímid de Catalunya i la llengua.

2. Això entronca amb una consideració que només podré apuntar. Jo – i molts – estem tips que l’acció política i les polítiques coherents amb l’Evangeli siguin acaparades per la jerarquia – aquí i en molts països d’occident - , fins i tot pel sant pare (més encara quan força capellans hem estat acusats anys i anys de ficar-nos en política i darrerament fins i tot insultats). Quan és molt clar que són els laics i laiques qui les han de protagonitzar. He treballat – pràcticament tota la vida – amb moviments de laics de Catalunya i d’Espanya. N’hi ha que ho han fet més que jo, per exemple Mn. Bonaventura Pelegrí, de Lleida. I he de manifestar públicament el meu disgust quan, per exemple, el projecte de recomposició d’un laicat a Catalunya inspirat per Mn. Pelegrí i que a altres ens va tocar d’empènyer, va ser avortat – si, avortat – pels mateixos bisbes que l’havien recolzat en un document “Proposta d’apostolat seglar associat de Catalunya” del dia 12 de febrer de 2002. No vull fer públics els noms dels arquebisbes i bisbes – ajudats per un delegat diocesà d’Apostolat - que més s’han distingit per activa i per passiva en aquest veritable avortament, però si m’ho demanen, els hi recordaré. Sembla que vostès hagin optat per seguir corrents dominants a Roma i a Madrid, per dividir el laicat catòlic en dòcil (amb les obres i agrupacions econòmicament potents que a vegades condicionen la política dels mateixos sants pares) i en indòcil, ja que aquest es pot fàcilment titllar de dissident. Les vies realistes i assenyades proposades per Mn. Pelegrí i els qui el vam ajudar – uns moviments generals i especialitzats d’A.C. de base diocesana i interdiocesana articulats amb totes les altres organitzacions de laics – sembla que no els interessen, perquè – amb excepcions d’alguns laics i fins i tot consiliaris que es pensen que estan als anys 60 – no polaritzen la societat seguint les “millors” tradicions de les organitzacions laiques espanyoles d’abans de la guerra. Un signe d’això el vaig veure quan vostès van recomanar o tolerar el nomenament del Sr. Miró i Ardèvol per al Consell de Laics al Vaticà, quan hi ha a Catalunya persones laiques molt més assenyades, ben educades i menys polaritzades. En tot plegat – i sense voler ser anacrònic - vostès estan seguint la tradició dels bisbes més franquistes del nostre país que van promoure o acceptar la dissolució de la “Federació de Joves Cristians de Catalunya” l’any 1939. Però l’Esperit Sant que actua en la història, va anar a partir dels anys 50 per altres camins. I espero que ens continuarà guiant ara i en el futur.

3. I voldria acabar parlant del cinquanta per cent del laicat de l’Església: les dones. S’ha comentat en tots sentits la mala imatge de tres monges (entre elles almenys una immigrant) fregant l’altar de la Sagrada Família després que el sant pare l’hagués ungit amb el sant oli. L’escena a TV3 era bella – tot el presbiteri ple d’homes: bisbes, preveres i diaques ben abillats, presidits per Benet XVI. A un primer pla, les tres monges a la tasca. Potser la tasca és sagrada, però la meva impressió fou fatal: les dones a fregar, els homes a presidir. ¿N’estem segurs, del sant pare en avall, que Jesucrist vol això per a la seva Església i per a la humanitat.

Amb afecte i units en la pregària.

Signat: