Vés al contingut

El pare Agustí Borrell escriu al darrer butlletí digital d'Universitaties (20.10.2009) un article en el que explica les seves reflexions en combinar seva la vida religiosa (és Superior Provincial en el Capítol Provincial dels Carmelites Descalços) amb la tasca de professor, responsabilitat que "és tan sols una forma concreta de realitzar la missió, que té un abast molt més ampli i que pot prendre moltes altres formes". Us el transcrivim a continuació:

-------------

Formo part d'un orde religiós, els carmelites descalços, que no es defineix per una activitat única i específica. Un dels elements fonamentals que configuren la nostra identitat és la pregària, viscuda en un ambient de fraternitat i de senzillesa. Tanmateix, aquesta vivència es pot expressar en una gran varietat d'activitats apostòliques. En el meu cas concret, una de les dedicacions preferents és l'ensenyament universitari, a diversos nivells, especialment a la Facultat de Teologia de Catalunya, en alguns Instituts de Ciències Religioses, i a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Una primera constatació personal és que podria ser igualment carmelita sense fer classes. Però la pregunta és: ¿podria també ser professor sense ser religiós? Aparentment sí, però la veritat és que en aquests moments em puc imaginar perfectament a mi mateix sense classes, però no pas sense la vida religiosa. I m'adono que el fet de ser carmelita pertany al camp de la meva identitat, i l'ensenyament és tan sols una forma concreta de realitzar la missió, que té un abast molt més ampli i que pot prendre moltes altres formes.

Tanmateix, precisament perquè allò que em defineix en el fons és la meva identitat de religiós, aquest és un element que amara profundament totes les dimensions de la meva vida. També, és clar, el treball a la universitat, per més que a primera vista puguin semblar dues realitats separades o si més no separables. Una de les aportacions que he rebut de la meva tradició espiritual, si més no com a ideal vers al qual tendir, és la unitat de vida.

¿En què influeix, doncs, el meu «ser» en el meu «fer»? Segurament en poques coses visibles per a un observador extern, però en moltes de ben profundes i importants per a mi. Per exemple, la motivació del meu treball no ha de ser (i espero que no sigui!) el plaer intel•lectual, ni el pur interès pedagògic, ni menys encara la recerca de reconeixement o de poder, o d'una bona retribució econòmica. Em semblaria que tots aquests objectius, que poden semblar legítims en el plantejament habitual de la nostra societat, són incompatibles amb la vida religiosa.

D'altra banda, quan analitzo la meva forma de treballar, sento com una exigència constant la feina ben feta. Certament que ha de ser un deure universal, independentment del compromís personal en l'àmbit de la fe, però per a un religiós és igualment una necessitat que neix de la seva condició de servidor de Crist i dels altres. Fins i tot quan es tracta de qüestions tan directament vinculades amb la pròpia fe com els cursos que faig sobre la Bíblia o sobre Jesús, entenc que la seriositat acadèmica i el rigor científic són imprescindibles, i que poden ser per a moltes persones un testimoniatge més atractiu que la confessió explícita de fe.

Un altre aspecte en què certament la meva manera d'actuar està condicionada per la meva vida religiosa és el tipus d'atenció als alumnes. També en aquest àmbit es pot dir que tothom qui es dediqui a l'ensenyament ha de tenir ben present que tracta amb persones, i estar atent al seu procés d'aprenentatge. Però estic convençut que la meva manera real de tractar els estudiants està marcada profundament per la voluntat de no perdre de vista la centralitat de Jesucrist en la meva vida, cosa que em dóna una concepció molt determinada de la persona humana i que porta gairebé inconscientment un «plus» de sensibilitat que fa anar més enllà de l'interès purament acadèmic pels estudiants.

En podria continuar afegint. Trobo que són realitats aparentment genèriques, difuses, però que en canvi tenen una incidència molt directa en la manera de treballar. Potser no són manifestacions espectaculars de la pròpia identitat religiosa, però m'és suficient de creure que donen a la meva activitat un to suficient per poder-la considerar «missió» i no tan sols activitat professional.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.