Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Aquesta és la resposta a perquè el bisbe Joan Martí i Alanís deia que no escriuria les memòries. Preferia callar. I tindria coses a explicar. Va tractar amb la mateixa intensitat els caps d’Estat que la gent de les parròquies dels Pirineus. Va viure la transició eclesial a Espanya i a Andorra com a protagonista.

És una de les reflexions d’aquest article publicat l’any 2007 a la revista Foc Nou, en un número que recollia el testimoni de la vida quotidiana dels bisbes emèrits de Catalunya. Un text que va estar a punt de no ser publicat perquè la petició es va perdre pel camí.

La forma de viure la jubilació, diu molt de la manera de ser de les persones. I tot i que en aquest text no se’n vanagloria, el bisbe emèrit d’Urgell estava ben a cas de tot i anava a tot arreu. Així va viure els darrer anys Joan Martí i Alanis.

 

L’anonimat

On visc? En un núvol. Vull dir que tenir poques activitats fa tenir la sensació de flotació. Tanmateix omple el dia: sortir a estirar les cames, a tirar les cartes a la bústia, a fer petites compres, a cercar llibres, a dinar amb amics, a veure un film interessant... Pausadament, i amb un programa diari o setmanal que no em trenquen gaire els imprevistos. Conferencies a la Quaresma, misses en celebracions, ajut a la parròquia d’Albinyana els caps de setmana. I les hores de vida monacals a casa. Pregària de les hores, a les seves hores, lectura.

Quina llibertat que dóna l’anonimat! En les visites rutinàries que faig als meus metges, la meitat no saben qui sóc i d’on vinc. I em tracten be, molt bé. En països democràtics i avançats, el ciutadà n’és el rei. En això em sento millor que abans que, sota l’aparença d’un tracte privilegiat, pagava peatges.

He dit que visc en un núvol. Vull dir un estat d’esperit. Però visc en una casa: és la Residencia de Sant Josep Oriol de Barcelona. Hi estic bé. Hi trobo tots els serveis que podria esperar i un bon ambient fraternal.

Una sensació de distancia, de mirar el conjunt dels 78 anys alhora, crea un cert relativisme. Cansament de veure com es repeteixen situacions? De conèixer mes l’esperit humà? He conegut molta generositat, però l’ego ho toca tot. Que difícil que es jutjar els fets, les persones, les modes (fins i tot de pensament) de les èpoques... Llegeixo el diari d’una altra manera. No em sento tan implicat. Sóc molt crític, amablement crític, del que diuen.

Crític i malfiat en el pensament dominant (recordem la teoria de Popper). Aplicar la tècnica de la “falsació” ajuda a anar a fons. Descobrir tanta superficialitat, desanima. Il·lusió ve del llatí il·ludere, que vol dir enganyar. Però, com podràs comunicar si no saps on posar els peus?

Comprar llibres (després d’una bona crítica bibliogràfica), subscriure’t a revistes, llegir i haver de saltar de pàgina en pàgina sense trobar satisfacció... moltes coses a la paperera. La meitat de les publicacions que rebo, vint-i-dues, després d’un cop d’ull a l’índex, a la paperera.

Per què no escriu les memòries?, em diuen sovint. Resposta: si dic el que realment penso, m’apedregaran. Si no ho puc dir, millor callar.

La meva vida religiosa reposa en unes pràctiques de tradició sòlida: l’eucaristia i la pregària de les hores. Més pràctiques? La pregària personal, ajudada per les lectures. Lectures que em toquin el cor de veritat. El punt difícil, ja ho va dir Jesús: no som d’aquest món. Ni tampoc del món de segons quins espirituals, que em fan ennuegar. Mira: sant Agustí, J.H. Newman, Tereseta de Lisieux, De Foucauld... I alguna flor inesperada en T. Spidlik, el L. Boff mateix. Em deixava Joan XXIII, sant Francesc d’Assís.        :

El meu martiri: com poder-me sentir identificat amb el que viuen, senten, escriuen en el món i, en part, també en el jardí de l’Església. Em torno una mica exiliat del meu món. Em conforta més un petit gest, sincer, d’una persona, les floretes utòpiques de sant Francesc d’Assís. Envellir deu voler dir això. La veritat i l’amor, on es troben? Recerca inacabable? Impossible? Les trampes al cinema, els trucs, els veig. Les normes i les fallades de l’Església, també. Temps de purificació, de patir i gaudir, a la vegada.

Ahir vaig tornar de la Seu d’Urgell. Una missa concelebrada amb el senyor bisbe i vint-i-cinc preveres a la catedral. D’on sóc? De Tarragona, de Barcelona o d’Urgell? De tots, però més d’Urgell.

I punt final, que ja es massa llarg el que he escrit.

Joan Martí i Alanis. Foc Nou. Abril 2007