Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Dimarts passat un bon amic em va fer una pregunta “teològica” que semblava ingènua. De moment, semblava que no hi trobaríem una resposta ajustada. Però vaig intentar pensar amb senzillesa i vaig veure que la resposta no era pas ingènua sinó religiosa i fecunda.
 
Jesús -em deia l’amic- ha promès estar present entre nosaltres fins a la fi del món. Per què, a més -i com un duplicat- ens promet el do de l’Esperit Sant? No n’hi havia prou amb la presència de Jesús?
 
Fer-se senzill equival a contemplar l’Evangeli per a copsar com van les coses. Efectivament, Jesús posat al mig de la comunitat apostòlica, alenà sobre de tots i els digué: “Rebeu l’Esperit Sant”. Jesús, el Senyor que s’ha fet present, fa un gest simbòlic de donació -l’alenada- i ens comunica l’Esperit Sant, de manera que tenim com a dons preuats el Fill de Déu present en la comunitat i l’Esperit de Déu, el Déu comunicat als nostres cors.
 
Vol dir que Jesús, el Crist, és Mediador entre Déu i els homes. És la Paraula de Vida de Déu; és el Fill estimat a qui escoltem; és la imatge del Déu invisible, el rostre diví i humà de nostre Pare del cel. D’alguna manera, i com l’Apòstol Tomàs, a Crist el podem conèixer, gairebé “tocar” a través dels seus signes i de les seves paraules que tenen gust d’eternitat tot i ser tan humanes. Així coneixem el Pare.
 
Però ens manca encara el foc interior, que ens fa semblants a aquest Crist que volem conèixer. Ens manca el brollador de l’aigua viva que ens fa beure la vida eterna de Déu. Ens manca el “Déu comunicat com a Amor diví”. A aquest Amor vivificador es refereixen les metàfores del “foc de l’Esperit” i de l’ “aigua viva” que sacia la nostra set d’infinit.
 
Ara se m’acudeix quelcom de complementari del que he dit: Jesús i l’Esperit no estan lluny l’un de l’altre, sinó que l’Esperit habita i omple el cor de Jesús. I Jesús, com a ell li agrada de repetir, és “U” amb el Pare.
 
M’ha semblat que si volem agrair una mica el do de l’Esperit hem d’estar atents al final de la pregària que fa Jesús en el capítol XVII de sant Joan. Aquest final és tan vertiginós, i de tanta plenitud, que se’ns escapa sovint. Aquest és el final de la pregària de Jesús al Pare del cel: “Jo els he fet conèixer el teu nom, i els el faré conèixer més encara. Perquè l’Amor amb que m’has estimat estigui en ells, i Jo també hi estigui” (Joan 17, 26).
 
 He escrit amb majúscula “l’Amor amb que m’has estimat”, per a significar que l’Amor amb el qual el Pare estima Jesús és l’Esperit Sant, força de la Veritat i de l’Amor. I aquest Amor amb el qual el Pare ha estimat Jesús estarà també en nosaltres. I Jo també hi estaré, afegeix Jesús com si volgués donar resposta religiosa a la pregunta del meu amic. Així la promesa de Déu és: el Pare, el Fill Jesucrist i l’Esperit del Pare i del Fill habiten el nostre cor. Pocs dies abans de morir, la Montserrat Badia Margarit deia a les seves amigues: “Quin do tan gran se’ns dóna!”.
 
 
 
Només em manca contestar-me jo mateix una pregunta: Com podem saber que aquest Amor impalpable habita en nosaltres? Aquí s’estén tot el procés de renovació interior que estem cridats a fer, atrets per la Bondat mateixa de Déu. Voldràs donar-te als altres, amb pau i senzillesa de cor. Voldràs tenir el cor obert a Déu i als altres, no pas un cor atapeït de l’ambició de riquesa o d’èxit o de poder, sinó empobrit o buit per a fer lloc a Déu i restar en pau amb Ell. Voldràs caminar, amb pas confiat i creient, vers el Regne de Déu tot portant bé al teu entorn.