Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Jesús va resoldre fer camí cap a Jerusalem, quan es complien els dies en què havia de ser endut al cel: és a dir quan havia de pujar a la Creu per a ser glorificat a la dreta de Déu.

Jesús va enviar missatgers a un poble de samaritans perquè preparessin la seva aribada, però no els van acollir perquè precisament s’encaminaven a Jerusalem, i sabut és que els jueus de Jerusalem i els samaritans no es feien.
 
La reacció dels fills de Zebedeu fa honor a llur sobrenom: “Fills del Tró”: “Senyor, vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?”. Semblen el profeta Elíes. Jesús es va girar i els va renyar, diuen la gran majoria de còpies antigues de l’Evangeli de Lluc. Però tant la traducció llatina de sant Jeroni -la “Vulgata”- com el Codi Occidental (el “Beza”, estudiat a fons per mossèn Rius-Camps), afegeixen aquí una breu explicació: el reny de Jesús, suau però rotund, consisteix a dir a Jaume i Joan: “¿No sabeu de quin esperit sou?”. I la “Vulgata” afegeix: “El fill de l’home no ha vingut a perdre les ànimes sinó a salvar-les”.
 
L’esperit magnànim del Fill de l’home que és sempre Salvador i que estima abans de judicar, i que no deixa que Jaume i Joan perdin l’Esperit que els hi dóna Jesús, fa molt de contrast amb el contingut de la segona part de l’Evangeli d’avui on Jesús aixeca molt el llistó dels qui volen seguir-lo.
 
El qui vol seguir Jesús allà on vagi, sent com Jesús li recorda la pobresa més radical: “El fill de l’home no té on posar el cap”. Quantes vegades el seguidor del Senyor se sentirà sol en el món!
 
Un segon candidat és cridat per Jesús, que li diu “Segueix-me”, i quan aquest demana que li sigui permés enterrar el seu pare, Jesús li diu aquesta sentència que -tot i que està plena de simbolisme i bé es pot prendre com una gran metàfora- és contundent i fa pensar: “Deixa que els morts enterrin el seus morts. Tu ves a predicar el Regne de Déu”. Aquesta frase només la pot dir el qui sap realment què és predicar el Regne de Déu, i ho sap perquè ho ha après a l’interior de Déu.
 
La resposta al tercer candidat encara deixa més clar el que és el dinamisme -l’exigència- del Regne de Déu. Perquè en la primera lectura, Elíes, el profeta de foc, deixa anar Eliseu a acomiadar-se dels seus pares. Aquí, Jesús és taxatiu: “Ningú que posa la mà a l’arada i després es gira endarrera és apte pel Regne de Déu”.
 
Sí, avui, el Regne de Déu vol la mateixa resolució amb la que Jesús feia camí cap a Jerusalem. Cap a la Creu? I cap a la glòria. Tal com dèiem l’altre diumenge, pujar a la Creu és entregar-se a fons. És desencallar un problema amb un grau intens d’implicació per part dels subjectes que reben la crida de Crist. És la missió, de la qual n’haurem de parlar aviat.

[AQUEST ESPAI NO S'ACTUALITZARÀ DURANT L'ESTIU]