Vés al contingut
M’agrada molt fixar-me en els evangelis difícils i arribar a solucions que són vivències senzilles, religioses. L’Evangeli de les cinc verges prudents i les cinc desassenyades que no tenen oli per les seves llànties i són refusades en el Banquet de Noces, no és que sigui difícil però té tres punts desagradables per a la sensibilitat d’avui.
El costum de tenir el nuvi unes “dames d’honor” resulta obsolet i més que sospitós de masclisme; ens estranya la gasiveria de les “verges prudents”, un títol que contrasta amb la seva escassa solidaritat; i trobem rigorosa la severitat del nuvi que no vol obrir la porta a les “desassenyades”. No acabem d’assimilar que a Jesús no li desplau que els personatges ficticis de les seves paràboles siguin persones de poca altura moral, com l’administrador infidel, o de pocs recursos humans, com el qui guarda el talent en el mocador en comptes de posar-ho a interès.
Per entendre l’evangeli, el millor és situar-nos. I ens ajuda a situar-nos la primera lectura del llibre de la Saviesa, que presenta un contrast que sempre m’ha cridat l’atenció: Déu ho fa tot: ens dóna la saviesa i fins i tot el desig de posseir-la. Però la persona que es troba davant Déu –home o dona—no és pas un zero a la esquerra. En definitiva, alguna cosa fa: busca la Saviesa, la desitja, matineja per rebre-la, la troba, la medita... I, si la cerca, la troba; i si matineja per trobar-la, veu que la Saviesa està asseguda a la porta.
Aquesta expressió em recorda Pilat que tenia davant seu la Veritat, però com que no va fer res per estimar-la i trobar-la, la Veritat va passar pel seu davant sense entrar en el seu cor. L’Etern, Jesús, truca a la porta del governador, però aquest no li obre, i no pot haver-hi trobada ni sopar (Veure Apocalipsi 3, 20). L’Eternitat passa lliscant davant del temps, però el temps no queda il·luminat per l’Etern. Manca alguna coseta, petita tal vegada, com un acte de simpatia, d’amor, però imprescindible. I, a més, intransferible: ningú no el pot fer per mi. Cadascú ha de fer el que li toca fer: estimar Déu, buscar-lo. I també, fer un nou acte d’ amor per la parella quan treu el cap el perill de la indiferència en les famílies.
I això és el que vol dir, en veu alta, l’evangeli de les deu verges: hem de buscar Déu i la seva saviesa, “seny” de tots assenyats. Cal estar situats i preparats, perquè el Nuvi ens surt a l’encontre i l’ hem de rebre. “Vetlleu, perquè no sabeu el dia ni l’hora”, i cal estar en el lloc adient i en el moment oportú. Tots els futbolistes ho saben això: en el lloc adequat i en el moment oportú es fan els gols i es pren la pilota al conrari que es desmarca.

Vetlleu, vol dir –com diu el salm 62—que l’amor de Déu val més que la vida i que la meva ànima s’ha enamorat de Déu. Però de fet, nosaltres no el cerquem amb ganes de trobar-lo; no el desitgem com el do més gran que ens acompanya i ens dóna alegria; no “volem estar sempre amb el Senyor” (1 Tessalonicencs 4, 17 b). El Quart Evangeli presenta sovint aquests contrastos entre les persones febles, petites i pecadores de la terra i el Sant dels Sants que es fa trobadís. En positiu tenim la Samaritana o el Cec de naixença davant Jesús. En negatiu, Pilat. Què li cal a l’home? No pas fer un solemníssim acte de fe amb orquestra i platerets. Segurament ens cal aixecar els ulls a Déu i fer-li el nostre acte d’amor més íntim i més humil. Atenció: tot esdevindrà il·luminat.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.