La relació de la fe amb les obres ha omplert moltes pàgines i ha estat tema de molts debats. No és cap qüestió menor. Amb freqüència, a les entrevistes i les enquestes s’afirma: «Sóc creient, però no practicant.» Superficialment, significa que estic batejat, que crec en algunes veritats, però que no vaig a missa. Si anem al sentit profund de les paraules, la realitat és una altra. Hi ha dues possibles distorsions i manques d’integració entre la fe i la pràctica. Primera, creure sense practicar. Indica una fe dèbil, sense consistència, aliena al compromís. Davant d’ella, Jesús proclama: «No tothom qui em diu Senyor, Senyor, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel» (Mt 7,21). Segona, practicar sense creure. Es pot interpretar de maneres diferents, sigui com a hipocresia, sigui com a adaptació a un entorn religiós, sigui com a manca de consciència de la mateixa fe. El metge Pierre Dukan va afirmar: «Sóc jueu practicant, però no creient.»
Entra al Regne del cel qui fa la voluntat de Déu. Formular arguments sobre la fe no és suficient per accedir-hi. Realitzar la voluntat de Déu implica complir el manament de l’amor a través de les obres. Quan la realitat espiritual sorgeix del mateix cor, es practica només allò que es creu. Tota la resta és engany o incoherència. Així ho reconeix Søren Kierkegaard: «Estimar l’ésser humà és l’únic senyal autèntic que ets cristià, perquè en veritat no n’hi ha prou amb la confessió de fe» (Las obras del amor, p. 447). En aquesta línia, va la sentència del judici final: «Tenia fam i em donàreu menjar...» (Mt 25,31-46). Sant Jaume en la seva carta dedica un fragment a aquest tema i no pot ser més contundent: «La fe sense obres és morta» (2,26). Un fuster no és el que només defineix què és un moble, sinó el que a més el construeix. Creient no és el que només explica dogmes i veritats, sinó el que a més viu a fons les seves conseqüències.
La meva entranyable companya de pàgina, la teresiana Victòria Molins, al programa El convidat d’Albert Om, discret, proper i respectuós, va impactar l’audiència per les seves obres, pel seu estil de vida, pel seu amor, per la seva fe, pel lliurament als pobres i necessitats. Qui es quedi en alguna frase, fins i tot no políticament correcta, i no entri en el projecte vital de Victòria Molins, no haurà entès res. L’Església és molt plural, però gairebé sempre els focus mediàtics es projecten en sectors jeràrquics o en dissidents famosos. L’enfrontament ven més. Els mitjans ignoren moltes persones que, com aquesta religiosa teresiana, practiquen la seva fe amb les obres de l’amor.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.