Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Les eleccions passades al Parlament de Catalunya han deixat un gust amarg de boca. No parlo dels resultats, que no són tan dolents com creuen alguns d’aquí ni tan bons com s’imaginen molts d’allà. El tema de la il·legalitat de la consulta va deixar pas a la mentida sistemàtica, a l’engany permanent i a la immoralitat política i mediàtica, com reflexos d’una manca evident d’escrúpols. El punt culminant va ser la filtració d’un document esborrany de procedència policial, sense autor ni data, en el qual es posava en joc l’honorabilitat, entre altres persones, d’Artur Mas, president en funcions i principal adalil del canvi polític. El Mundo va assestar el cop al missatger amb un càlcul minuciós per derrotar el missatge, i va interferir greument en les eleccions catalanes. Els comptes de Suïssa van entrar en campanya. Les institucions de l’Estat espanyol van quedar totalment desprestigiades: policies, jutges, govern, però els focus mediàtics es van projectar de manera sinistra sobre el candidat de CiU. Els polítics de totes dues parts de l’Ebre es van abonar a la desqualificació, a les irones i a la difamació. Calia actuar sense escrúpols per impedir la victòria de l’adversari. La presumpció d’innocència, que ara tant invoca Pere Navarro del PSC quan membres significatius del seu partit s’han vist involucrats per actuació dels jutges en temes econòmics, va quedar perduda en el camí. Navarro té raó de demanar presumpció d’innocència per als seus, però es va mostrar incoherent en no donar-la als altres. Si aquestes diligències s’haguessin produït dies abans, la seva formació podia haver caigut a l’abisme. Les hemeroteques són testimonis de les barbaritats que s’han dit. No val posar l’ètica en suspens mentre dura la campanya electoral.

M’ha vingut a la memòria la novel·la del premi Nobel Heinrich Böll (1974), titulada L’honor perdut de Katharina Blum, basada en un fet real i portada a la pantalla, de forma convincent, per W. Schlöndorff. La protagonista és innocent, però la premsa destrossa la seva vida. Resulta paradoxal que El Mundo publiqués en el seu moment una crítica d’aquest llibre a càrrec de Berta Vías, que acaba amb aquesta frase: «Un llibre que tothom hauria de llegir per saber fins a quin punt s’han de rebre amb prudència les notícies difoses a través dels mitjans de comunicació.»
 
Desitjo que la justícia compleixi la seva comesa, peti qui peti. Mentre, m’abono a la presumpció d’innocència de l’objectiu principal de la filtració, així com dels altres. No obstant això, confio que algú expliqui el funcionament policial, l’autor i l’origen del document d’esborrany, les bases ètiques de la publicació mediàtica, la inoperància sorprenent del Ministeri de l’Interior per trobar l’original, el paper dels sindicats policials, la connivència del Govern en aprofitar-se del contingut per a usos electorals, les intervencions del ministre d’Hisenda...