Independents i lliures, com vaig sentir dir no fa gaire a un home que prenia la paraula en un acte públic, i que, encara que no venia a tomb, va deixar anar la proclama mentre amorosia el rostre i la mirada se li perdia a l’infinit. Em vaig preguntar: què té a veure la llibertat amb la independència? És que un home atrapat per sempre en una cadira de rodes no serà mai lliure? Vull creure que si bé hi ha dependències que empresonen, la independència no és garantia suficient de llibertat.
Catalunya té una mala relació d’encaix a l’Estat espanyol, sense cap mena de dubte, de la que els ciutadans ja han manifestat que se’n volen deslliurar. Molt ben fet! Pot passar, i de fet així és, que no sigui l’espanyola la única dependència que s’interposa a la nostra llibertat. Depenem de la Unió Europea, que condiciona també la sobirania econòmica i nacional: la dependència Europea, en canvi, és ben vista per ara, a jutjar pels comentaris que ha aixecat la possibilitat de ser-ne expulsats en cas de consumar la secessió. Caldrà veure, però, si les draconianes condicions d’un eventual i proper rescat canviaran o no aquesta percepció. Hi ha també una dependència dels “mercats” tant pel que fa al deute que hem acumulat com a país, que ens empresona, com pel que fa a la tirania del capital internacional que vol imposar-se per sobre del poder democràtic. Un país petit i molt endeutat com el nostre, amb unes infraestructures avui per avui en el seu conjunt insostenibles, i amb un desgavell econòmic (indústria en recessió, i negocis especulatius a l’alça) és un país dependent del finançament, dependent de recursos externs i de mercats exteriors. Depenem tant del petroli com del turisme, igual que els nostres veïns espanyols depenen de la nostra energia nuclear.
Un món interdependent, que fa que un dels principals reptes de la humanitat, el canvi climàtic, sigui inabordable des de cap lloc en concret ni des de ningú en particular... En un racó del planeta on no hi ha alternativa de subministrament si no és gestionant enormes xarxes elèctriques o infraestructures hídriques, l’únic camí que mena a la llibertat és negociar les nostres dependències. En aquest sentit la independència no pot ser mai una fugida sinó un pacte. Els sindicalistes saben que el cop de porta no tanca mai res. I que evitar o esquivar el problema únicament en retarda la seva aparició. Ens agradi o no per ser lliures estem condemnats a negociar i posar-nos d’acord.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.