Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Reflexió en la mateixa nit electoral. Podria parlar sobre les raons per convocar les eleccions, sobre els resultats, sobre les incidències que s’han produït durant la campanya —cop mediàtic orquestrat amb gran amplitud, el pes de les retallades, l’espiral de la por...— i sobre les conseqüències que es desprenen de la nova configuració del Parlament. La relació entre l’eix nacional i l’eix ideològic crea una complexitat política i social perquè no estan ben integrats ni jerarquitzats. No obstant això, es perfilen tres escenaris de fons.

Primer, el dret a decidir el futur del país, amb la independència com a possibilitat. Aquest dret ha obtingut 87 diputats entre els quatre partits que l’incloïen amb claredat en el seu programa, la qual cosa representa un 64,40% de partidaris del referèndum. És un resultat ampli, però menor del que s’esperava. Això significa que si es persisteix en l’objectiu, i no hi ha indicis que es desisteixi a perseguir-lo, serà més difícil de plantejar perquè debilita la força en la viabilitat de les mateixes conviccions i envalenteix els seus adversaris, que l’han atacat per terra, mar i aire. Algunes promeses sobre la supressió de retallades poden dividir els sobiranistes, encara que fer-les o no escapa en gran mesura del seu abast. Es pot caure en un guiragall.
 
Segon, replantejar les relacions entre Espanya i Catalunya, de manera que Catalunya percebi que les estructures de l’Estat espanyol són àgils i útils per a la seva identitat, desenvolupament, llengua, cultura i economia. La sensació d’una obstrucció sistemàtica al seu futur és àmplia, malgrat el seu sentit d’estat i la seva voluntat de col·laboració, manifestat en nombroses ocasions. No ha perdut l’independentisme, sinó que s’ha radicalitzat. Abans era una possibilitat tímida, en aquesta ocasió se n’ha parlat sense complexos. Però es pot aguditzar amb el pas del temps. Les tasques són enormes, perquè no existeix voluntat ni actitud de diàleg. Escenari poc confiable a partir de l’experiència de moltes dècades.
 
Tercer, persistir en el procés de l’aniquilació de la identitat de Catalunya en totes les seves facetes mitjançant la voluntat d’«espanyolitzar». Assimilar Catalunya a la cultura imperant espanyola sense cap respecte per la pluralitat. Si es produeix un fracàs en aquests nous plantejaments reivindicatius de la societat catalana, es repetirà el regnat de Felip V amb formes més acurades, però no per això menys eficaces. No hi haurà convivència en igualtat sinó un viatge cap a la submissió i la insignificança, amb rebel·lia creixent i imprevisible en els seus mètodes. Espanya té tots els ressorts d’estat i Catalunya està desprovista i indefensa. Només, com s’ha fet durant aquests 300 darrers anys, els catalans es mantindran vius a través d’una voluntat ferma de supervivència. Amb una manifestació no n’hi ha prou. Cal comprometre’s.