Els Rolling, la Marilyn i el Concili Vaticà II

(Quim Cervera) L’octubre del 1962 els Rolling Stones fan la seva primera actuació en públic i s’inicia, el dia 11, el Concili Vaticà II a Roma. El 5 d’agost, també del 1962, es va suïcidar (o la van assassinar) Marilyn Monroe. La cronologia uneix curiosament aquests tres fets ara fa 50 anys. Ens trobem al principi dels “mítics” anys seixanta, quan la meva generació inicia l’adolescència. Què hi ha en comú en aquesta triple efemèride, a part de coincidir amb l’explosió vital, optimista i jove de la dècada dels seixanta?

Els Rolling i la Marilyn representen l’eclosió d’una espontaneïtat, d’una nova estètica i sensualitat que tipificarà aquells anys, i són algunes de les icones significatives de la nostra joventut.

El Concili representà pels catòlics i per tota la humanitat, una frescor, una obertura, una espontaneïtat, una posada al dia de l’església, amb unes potencialitats creatives que van satisfer les esperances de molta gent i van estimular canvis tant a l’església com a la societat. En especial, al nostre país va comportar una deslegitimació del franquisme i del nacionalcatolicisme, una legitimació dels grups catòlics crítics i un procés accelerat de solidaritat de moviments, convents i parròquies amb l’oposició clandestina antifranquista. A més, l’apropament de catòlics amb sectors d’ideologia marxista o anarquista va possibilitar una complementarietat fecunda, en quant molts dels joves cristians van ser socialitzats en l’acció sociopolítica contra la dictadura. Així, educats en l’acció, van ser acollits pels diversos partits i sindicats, que d’aquesta manera van augmentar els seus militants, i van aportar processos necessaris per la transició democràtica i nacional catalana. Possiblement molts d’aquests, llavors joves, havíem vist les pel·lícules de la Marilyn i escoltat la musica dels Rolling (i altres als Beatles).

Els Rolling tenen la peça musical Satisfaction, molt coneguda per la nostra generació. Podríem dir que expressava la revolta i la satisfacció d’una generació que volia viure en llibertat. L’altra cara de la moneda de l’època és el suïcidi (o assassinat) de la Marilyn que ens fa de mirall i anticipació per descobrir-nos la part fosca: el món de la droga (en què els Rolling també hi van entrar) que va produir la desfeta de bona part de la nostra generació i de generacions futures. Amb tot, no es poden oblidar les escenes de gran vitalitat d’aquesta dona, genial, en el seu fer i en la seva bellesa.

El Vaticà II va mostrar també la seva genialitat i la seva bellesa, malgrat fos convocat per un home gran, però bo, savi, prudent, intuïtiu i viu, com fou Joan XXIII. Ara bé, ens podem preguntar si estem satisfets del recorregut de l’església fins ara. Podríem cantar la cançó dels Rolling, Satisfaction, aplicada a l’església? En què l’església s’ha “drogat” per no desenvolupar la creativitat disparada en el Concili? Per què s’ha deixat portar per la por a les innovacions, percebudes com a caos i com a infidelitats, i no s’ha deixat seduir per la confiança en el futur que s’obria, nou i evangèlic? Per què ha arribat a prendre tants barbitúrics com la Marilyn, sentint-se potser sola, abandonada i amb por de ser marginada, perquè encara confiava massa en els poderosos d’aquest món? L’Església s’ha vist vella davant la societat nova i jove, i no ha sabut respondre als nous reptes amb alçada. Alguns sectors eclesials ho han intentat, i s’han vist decebuts, pel recalcitrant integrisme que s’ha fet senyor de l’aparell directiu eclesial.

Els Rolling Stones i la Marilyn Monroe també representen un trencament amb totes les repressions, sobretot sexuals, mentre que l’església s’ha encerclat massa en les prohibicions sexuals i no ha trobat la forma d’expressar el valor del plaer de l’amor, i l’apropament al Déu-Amor de tota parella que s’estima i segueix l’obra de Déu creant vida.

Els Rolling perduren i han anat agregant noves generacions al seu rock and roll. Ens podem preguntar: el Concili Vaticà II perdura? Ha agregat noves generacions, quan molts joves s’han desafectat de l’església? Moltes actituds i activitats de l’església són avui vigents gràcies al Concili, altres estan latents (no sabem si ressuscitaran), en altres s’ha anat enrere, i altres estan per inaugurar.

Aquestes icones dels anys seixanta són pel nostre imaginari col·lectiu signes universals de llibertat, de canvi, de revolució i d’esperança. En elles hi podem trobar, com en totes les dimensions bondadoses de tota obra humana, la veu i les crides del Déu del Senyor. Procurem seguir cantant Satisfaction (els Rolling, ja setantons, la segueixen cantant), a veure si trobem de nou les arrels evangèliques de la confiança que mata tota por, a veure si ens entronquem de nou amb la vitalitat i anhel de llibertat dels seixanta, amb l’esplendor de la bellesa i no ens deixem portar per les “sirenes” de les alienacions inhumanes del diner, del poder i de la fama. El Concili Vaticà II ha de seguir cantant-me, encara que amb melodies ajustades a la gran revolució global i tecnològica que vivim.

Quim Cervera és sociòleg i capellà