Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Fa una setmana, el professor Roberto Savio, un dels experts més importants en el món de la comunicació social, va ser reconegut per la seva trajectòria al servei de la justícia, la pau i la dignitat humana amb el Memorial Joan Gomis, reconeixement que atorguen diferents entitats liderades per Justícia i Pau. Dilluns passat, en Federico Mayor Zaragoza, antic director general de la UNESCO i president de la Fundació Cultura de Paz, va donar la lliçó inaugural del curs 2012-2013 de la Fundació Joan Maragall.

Els dos personatges han estat en llocs de responsabilitat internacional en els organismes de Nacions Unides des dels anys 80 i han representat, i encara representen, els defensors d’una governança internacional diferent. Han viscut intensament des de dins del sistema internacional la deriva d’un món cada vegada més desregulat al servei del mercat, on s’hi ha imposat la seva lògica. En efecte, estem cada vegada més en un món assentat en la lògica de l’intercanvi mercantil com a motor de les relacions internacionals, que substitueixen altres lògiques possibles: la recerca de la pau, la defensa dels drets humans, la prioritat per reduir les desigualtats, la reivindicació de la dignitat humana com a vector bàsic del desenvolupament humà.

Malauradament, insisteixo, estem en una altra lògica. El professor Savio em va donar una clau d’interpretació que crec que és molt interessant i que representà un tombant als inicis dels anys 80. M’explicava que, just després de la victòria de Reagan, l’any 1981, a la cimera de Cancún, començà un canvi de “relat” en les institucions internacionals empès pels Estats Units, amb un suport directe de Margaret Tatcher, que va evidenciar nítidament el president americà amb una famosa frase: “hem de substituir l’aid –l’ajuda– pel trade –el comerç”. Des d’aleshores, i de manera progressiva, amb l’OMC –Organització Mundial del Comerç– que en seria l’exemple paradigmàtic, al capdavant, el món ha anat desenvolupant una lògica que molt probablement ens ha portat a l’actual situació de “col·lapse” del nostre model actual. El neoliberalisme, avui hegemònic per arreu, fins i tot a la Xina hereva de Mao, neix precisament en aquell moment dels anys 80. Avui, trenta anys més tard, esclata amb totes les seves contradiccions
 
Tinc la convicció que ens cal cercar una lògica de les relacions internacionals ben diferent. ¿Ens atrevim a reivindicar la defensa de la dignitat humana com a centre de la nova lògica internacional? ¿Ens podem imaginar un món amb aquesta lògica? Crec que aquest és el camí, només així, probablement, podrem començar a trobar una petita llum per sortir del laberint actual.