No és hora de casinos ni de jocs temàtics

(Salvador Clarós) S’ha argumentat, en defensa del projecte Eurovegas i de la seva versió light Barcelona World, que aquestes inversions creen riquesa i llocs de treball i que no hem de ser primmirats perquè tota inversió és benvinguda en temps de crisi. Ho han dit alts dirigents de l’Estat a Madrid i també a Catalunya -en això han coincidit nacionalistes espanyols i catalans- fet que és molt preocupant perquè rebel·la una gran ignorància o bé intenció de confondre.

L’economia de casino, per anomenar d’alguna forma les inversions especulatives, emergeix quan hi ha un canvi de paradigma productiu –la crisi actual- que fa que el capital busqui refugi en la realització de negocis immediatistes a l’espera de que creixi la confiança en noves empreses tecnològiques, consolidant el nou model productiu. Per dir-ho de forma més entenedora, el senyors Sands i Bañuelos, posseïdors de dos grans fortunes, inverteixen en casinos i parcs temàtics perquè no veuen encara com a valors segurs les accions d’empreses transnacionals de l‘automoció que no produeixen encara massivament models elèctrics en comptes del convencional cotxe de combustió interna. Ni veuen del tot clar com les renovables poden ja substituir les nuclears, perquè els governs no s’ho acaben de creure. Ni tampoc creuen prou en les modernes biofactories i biorefineries per la producció de materials, de fàrmacs, etc. Els capitalistes són molt covards, i sovint molt ignorants. I alguns governants com els nostres, encara més.

No ha de sorprendre que capitals especulatius busquin invertir en llocs d’oportunitat en moments de crisi. El que ens hauria de sorprendre, si no fos perquè ja els coneixem, és que aquests governants a Madrid i també a Barcelona, amb el suport d’entitats com La Caixa, es disputin aquestes inversions abraçant la palanca de l’economia terciària, el turisme, el joc, la diversió i el diner fàcil amb l’excusa que serveix de reclam de capitals estrangers en comptes de bolcar-se en els programes de canvi de model productiu amb inversions públiques i privades a l’empresa productiva. Estem encara pagant les conseqüències d’haver generat una bombolla immobiliària, i ja comencem a pensar en alimentar-ne una altra: la turistico-recreativa.

Estem assistint a un gran desori. Mentre tots els indicis racionals aconsellen invertir en l’economia productiva, la Generalitat presenta Barcelona World com la més gran expectativa inversora. Davant de la manca de política industrial, a Espanya i a Catalunya encara es vol fer creure que els casinos i el turisme ens apuntalaran. Alguna cosa no encaixa. Hi ha alguna veritat inconfessable que es pot endevinar només que fem memòria. Els projectes com Eurovegas i semblants serveixen sobretot per finançar partits polítics i per omplir les butxaques de polítics corruptes. Fixem-nos en el cas de Diagonal Mar:

Diagonal Mar, un mal precedent

L’aventura dels casinos i dels parcs d’entreteniment té alguna semblança amb el complex urbanístic Diagonal Mar projectat, prop de la desembocadura del Besòs després dels Jocs Olímpics del 92, quan la ciutat es trobava ofegada per la forta hipoteca econòmica dels Jocs i el país travessava una depressió econòmica que tocaria fons l’any 93. L’inversor també era americà, la Corporació financera Kemper Co. de Chicago, a través de la seva immobiliària Kepro. El soci local necessari va instrumentar la societat Diagonal Mar, darrera de la qual hi havia la conversió de Macosa, una empresa industrial en crisi i carregada de deutes, en una promotora immobiliària. Els actius industrials de Macosa es van transferir al consorci GEC-Alsthom i el solar que ocupava l’antiga fàbrica es convertiria en una urbanització de luxe. Els ex-directius de Macosa Eduardo Santos i Federico Albinyana, al front de l’operació, van ser acusats i condemnats per apropiació indeguda d’uns 1.000 milions de pessetes per la venda dels solars de Macosa. El jutge instructor d’aquell cas, Lluís Pascual Estivill, junt amb l’advocat Joan Piqué Vidal, van ordir una trama per extorsionar presumptes delinqüents a qui estalviarien la presó a canvi de diners, fets pels quals acabarien també a la presó.

L’hispanotexà, president de la promotora Kepro, que es feia dir John Rosillo, es va encarregar el 1990 de la compra dels terrenys de l’antiga Macosa on s’edificaria el gran complex de DM. El 2002, el Tribunal Suprem va condemnar Rosillo a més de cinc anys de presó i a una multa de 3.500 milions de pessetes per tres delictes fiscals relacionats amb aquella compra de terrenys. Aquell ric empresari feia negocis amb el vist-i-plau de la Generalitat i de l’Ajuntament. En ser condemnat pel frau de Diagonal Mar, va denunciar l’inspector d’Hisenda Álvaro Pernas, que el va intentar extorquir demanant-li 50 milions de pessetes per silenciar el que havia descobert durant la inspecció fiscal de la firma Kepro promotora de DM. A l’exinspector Álvaro Pernas li van caure 10 anys de presó, que no va complir perquè va fugir a Cuba. I a la Delegació d’Hisenda de Barcelona es va destapar una trama corrupta que demostrava allò que ja tothom sospitava: tractes de favor fiscal al sector immobiliari català en les persones de Josep Lluís Núñez (l’expresident del Barça) i Baltasar Aznar de la immobiliària Metro 3. Les malifetes al voltant de Diagonal Mar superaven de molt la imaginació més pertorbada: John Rosillo, que va morir finalment el 2007 a Panamà, fugit de la justícia espanyola i amb una ordre de cerca i captura internacional, va interposar, junt als seus socis els germans Saenger, una societat pantalla Profimar per comprar els solars de Macosa on tenien pensat edificar DM. Van col·locar al capdavant una persona amb disminució mental a qui van intentar matar després de l’operació. Rosillo encara va ser acusat i condemnat ja entrat el nou segle per un homicidi involuntari en atropellar una persona mentre conduïa en estat d’embriaguesa el seu flamant Bentley.

Però les coses no van trigar gaire temps a torçar-se perquè la promotora Kepro, tot i tenir els permisos governamentals, no disposava de tot el capital i necessitava crèdits. Kepro va fer suspensió de pagaments el 1995. Llavors va arribar un altre inversor, la immobiliària texana Hines. Davant del temor que aquell projecte quedés “penjat”, l’Ajuntament va claudicar novament redefinint-lo a gust del nou promotor que volia més pisos i menys oficines. Es va refer el projecte donant entrada a la immobiliària Habitat. Els interessos especulatius de propietaris, compradors, intermediaris, etcètera, van dominar per sobre de l’interès públic, i Diagonal Mar, tal com venien advertint llavors els “crítics”, es va convertir en un nefast gueto, mostra del pitjor urbanisme des de l’època de la dictadura. La proposta dels inversors texans va tirar endavant amb el vist-i-plau d’un Ajuntament agenollat que va requalificar els terrenys, una part dels quals era propietat del Holding Olímpic, per tant públics; no va reclamar al promotor ni un sol pis de protecció oficial, malgrat la gravíssima manca d’habitatge assequible a la ciutat; i va permetre construir pisos de luxe a l’interior d’un parc públic. Tot facilitats!

Aventures com Diagonal Mar, Les Vegas Sands o Barcelona World no tenen res a veure amb la creació de llocs de treball ni amb cap recuperació econòmica sinó més aviat, com acaben demostrant els fets al cap del temps, es tracta d’operacions de blanqueig de diner, de finançament de partits polítics i de corrupció. Malauradament, per comptes d’invertir i posar facilitats per impulsar les empreses industrials pròpies i crear economia productiva, se solen aprofitar moments de defalliment i desconcert per realitzar negocis especulatius de curt termini que acaben deixant les coses encara pitjor. Un preu que acabarem pagant entre tots.

Salvador Clarós és sindicalista