Vés al contingut
Les imatges de la tempesta “perfecta” que ha envaït la costa est dels Estats Units crec que deixaran ­–a més de destrosses impensables en les zones més benestants d’aquest gran país– imatges, també, de la resposta d’una natura que és rebel·la davant el deteriorament del nostre ecosistema.
La coincidència d’un front tropical del Carib i d’un front d’aire polar han generat una tempesta de dimensions quasi impensables. Avui haurà passat per Pennsylvania i seguirà cap a Canadà. La devastació de les zones més riques dels Estats Units haurà estat gran: Nova York ens ha mostrat novament les seves febleses i el col·lapse de la ciutat durarà dies. Wall Street – icona del mercat lliure i d’Amèrica– ha tancat fins avui i, potser, i cal remarcar-ho, el món ha sobreviscut sense cap ansietat. La campanya electoral americana ha fet un parèntesi necessari i resta el dubte raonable de si dimarts vinent es faran les eleccions presidencials o no. Tothom fa càlculs sobre si el “Sandy” beneficia Obama o Rommey, mentre que el president i el candidat s’ofereixen com els primers voluntaris per lluitar contra la devastació viscuda.
Jo no sé si el “Sandy” s’explica pel deteriorament del nostre ecosistema, com a conseqüència del canvi climàtic, per les excessives emissions de diòxid de carboni o per utilitzar els recursos del planeta Terra de manera insostenible, sense adonar-nos que estem malmetent el nostre hàbitat bàsic de cara a generacions futures. No ho sé. Estic segur, però, que després de la tempesta, els analistes intentaran explicar-nos-la i miraran d’entendre també aquelles que cada any amenacen principalment les costes americanes i asiàtiques. No sé, però, si arribaran a coincidir en una anàlisi honesta de les raons d’aquesta tempesta singular i que sembla en molts sentits única.
Tinc el convenciment, no obstant, que caldrà mirar el món amb uns altres ulls. Potser els Estats Units es troben ara amb la resposta de la mateixa natura després d’haver bloquejat els acords de Rio sobre la limitació de l’expulsió de gasos de diòxid de carboni, màxims responsables de l’efecte hivernacle. Potser el món s’adonarà que hem de pensar i viure amb uns altres paràmetres. Estem en un món finit i encara demanem un creixement econòmic infinit. Hem volgut ensinistrar un entorn que es rebel·la quasi cada dia.
Tal vegada començarem a aprendre que tot no és codificable, domable, que les forces de la natura responen a una altra lògica i que nosaltres –malgrat el nostre cofoisme– no deixem de ser una espurna perduda en el bell mig de l’univers.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.