Vés al contingut

Continuem amb l’exposició de les diferents generacions que havíem iniciat ja fa un temps, centrant-nos ara amb les generacions joves. Començarem pels joves que ja comencen a ser més grans, és a dir que tenen ara aproximadament de 22-24 anys a 37-39 anys (nascuts entre 1973-75 fins 1988-90). Els hi apliquem el qualificatiu de “joves” potser perquè som nosaltres els que ja ens hem fet grans, però de fet ja no són tant joves... Recordem que estem seguint la hipòtesi d’una durada aproximada de 15 anys per cada generació i que parlem molt en general, sobre experiències generacionals. Pel que fa a la font directa de coneixement d’aquesta generació hem de dir que ja no és per nosaltres una generació tan propera com les anteriors que havíem descrit, però hem tingut la ocasió de conèixer persones d’aquesta generació per milers, doncs ha estat la generació de la major part dels estudiants que hem tingut a la universitat durant els darrers 25 anys, tot i que els hem conegut sobretot en una situació d’aprenentatge formal. Haurem de complementar la visió personal a partir del que es desprèn també de diferents estudis i anàlisi.

El tema a esbrinar tanmateix és: Quins trets específics marquen les experiències juvenils primerenques d’aquesta generació, que, com venim suposant, són la base de les experiències generacionals?

En primer lloc el gruix d’aquestes experiències es varen donar des de mitjans-finals dels 90 fins a mitjans-finals del de la primera dècada del 2000, és a dir uns temps que són molt clars: de notable creixement econòmic, d’optimisme absolut en el futur, d’abundància i de facilitats en tots els ordres, diríem també d’entusiasme consumista potser com en cap altra època anterior. Segurament molts representants d’aquesta generació ja havien tingut unes experiències infantils amb moltes facilitats (comparant sempre amb generacions anteriors) tal vegada perquè els seus pares els volien estalviar carències que ells havien tingut, tal vegada pels canvis en la societat i el major accés al consum, tal vegada per motius més ideològics, però alguns no haurien tingut de fer massa esforç per obtenir resultats. Per altra banda l’estil optimista que es donava en totes les dimensions de la societat, la cultura de la facilitat de “nous rics” tan estesa, el paper més i més preponderant de l’oci consumista, haurien estat molt presents en aquells anys. Així doncs a l’estil més pragmàtic individualista en continuïtat amb la generació anterior hi hem d’afegir la vivència de la cultura de la facilitat (sempre ho comparem amb altres generacions). “Ho vull, ho tinc”, amb una certa immediatesa.

Donat tot això tanmateix aquesta generació s’ha trobat amb un fort contrast quan ha estat l’hora de tenir un paper a la societat, de buscar i trobar feina, ja que molts d’ells s’han hagut d’incorporar al mon del treball en la època ja de la crisi econòmica d’aquests darrers anys. Sembla però una mica injust anomenar a aquesta generació com a “ninis” (“ni estudia, ni treballa”). La majoria sí que treballen i els altres si no ho fa no és pas perquè no vulguin. A més a més, sempre generalitzant, és una generació molt ben preparada, amb una proporció molt alta d’universitaris, molts d’ells amb estudis de màster i amb una bona especialització. D’altres tanmateix, per les facilitats anteriors en trobar feina, no varen preparar-se tant bé i es van integrar aviat al mon laboral. Alguns d’ells s’han trobat amb la part més crua de la crisi econòmica quan els seus llocs de treball no estaven consolidats. Molts reprenen la formació, d’altres treballen en feines menys qualificades respecte les possibilitats de la seva formació. Respecte la preparació, un polític rellevant espanyol d’esquerres va dir fa uns anys sobre aquesta generació: “Es la generación más bien preparada de la historia, y se han hecho conservadores”. Això de conservadors pot sorprendre a algú, després del fenomen dels “indignats” aquí o d’“Occupy Wall Street”, protagonitzats majoritàriament per membres d’aquesta generació. Tanmateix els sociòlegs que han estudiat la joventut, com Javier Elzo, ja ens adverteixen que els joves inconformistes i compromesos són una minoria, molt visible potser, però sociològicament tal vegada no del tot representativa. En un article anterior ja havíem comentat algunes dades sociològiques proporcionades per el Dr. Elzo respecte els joves.

D’altra banda aquests joves a Espanya van estudiar majoritàriament en el context de la LOGSE. Donaria per més el que vaig a dir, però alguns han sostingut que les perspectives psicopedagògiques darrera la reforma dels currículums, malgrat ser impulsada aquella reforma per un govern d’esquerres, portava implícits uns valors individualistes i pragmàtics més típics d’una mentalitat liberal-burgesa-conservadora. I a això se li ha de sumar la inèrcia social consumista i de facilitats que comentàvem abans, cosa que pot contribuir al tarannà al·ludit. És més fàcil segurament això estudiar-ho “a toro pasado”, ja que la reforma va suposar un gran avenç en molts ordres i en molts aspectes ha canviat molt positivament el sistema educatiu. En vàrem ser en el seu moment actius defensors, però això no vol dir que no hagi pogut contribuir a ser causa d’alguns efectes, que pel que es veu, no estaven previstos per alguns.

Continuarem en una propera entrada de bloc.

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.