En Ramiro Pàmpols, des d'Hondures

En Ramiro Pàmpols és un bon amic de l'Agulla. Jesuïta, capellà en el món obrer, membre de la GOAC, sindicalista. Jubilat de la seva vida laboral en les arts gràfiques ha marxat als seus setanta i uns quants anys a Hondures, després d'una llarga estada a Haití, amb terratrèmol inclòs. A fer feina entre la gent senzilla, com sempre. Aquesta és la carta que ha enviat als seus companys jesuïtes de Catalunya i que ens ha permès de publicar. Gràcies, Ramiro, pel teu testimoni i per la teva amistat!

Estimats companys: fa un mes llarg que sóc a Hondures i avui, festa de la Verge del Rosari, quan s´acompleix el 58 aniversari dels meus Vots a Raïmat, és una bona data per comunicar-me amb vosaltres.

Quan era a Haití se´m feia més senzill escriure una crónica del que passava al meu voltant. Aquí visc un sentiment diferent: sembla que la vida que estic començant té un altre sentit, m´està implicant molt més que a Haití. Potser no és el mateix fer de Director adjunt de Fe i Alegria en un despatx, que visitar les petites comunitats rurals o semirurals per a celebrar-hi cap al tard, l´Eucaristia. La gent desitja amb tanta intensitat aquesta celebració que tu mateix la vius posant-hi l´ànima i el cor. I aquesta vivència fa que sigui molt diferent descriure el que està passant al país.

Disculpeu, doncs, si el que us comuniqui té un caire més personal. Si vulgués disimular-ho no em quedaria tranquil.

Avui per la tarda he tornat d´una reunió amb els Delegats de la Paraula que están a una zona on el poble més gran es diu Rigores. Ha estat donar un pas més en la feina que tindré de fer: atendre a unes 15 petites comunitats bastant allunyades de Tocoa, a part d´altres 15 que están al costat de la ciutat, que em demanen que els celebri l´Eucaristia, a cada indret, cada mes.

El més delicat és que Rigores és a l´epicentre de la conflictivitat entre els terratinents i els camperols que ja han ocupat terres, alguns d´ells amb armes i ara están cultivant aquestes finques més productives. Apleguen de grans arbres, semblants a les palmeres, els fruits d´on s´extrau l´oli de palma molt apreciat per fer oli de cuina de baixa qualitat, mantega, margarina i productes de bellesa. Això està provocant disputes entre els mateixos camperols sobre la legitimitat d´aquestes accions...i dóna peu a la intervenció dels militars, la policía i els guardes privats, armats pels terratinents que volen recuperar aquests terrenys.

Fins ara hi ha hagut uns 60 camperols assassinats, alguns militars i guardes de les finques (ben bé en podriem dir “mercenaris”) i alguns periodistas, advocats i defensors del Drets Humans. Gairebé cap mort ha estat investigada.

No és gens fàcil adoptar una postura equilibrada i serena quan parlen d´aquests fets. És clar que no hem de fer de jutges sobre aquestes qüestions, però sí intentar il·luminar-les amb una sensibilitat precisa: la d´estar al costat dels més febles i que han patit les morts dels qui els estaven defensant. Em pregunto com ser capaç de gaudir d´una certa "autoritat moral" per ajudar a discernir les situacions que viuen i alhora invitar a una conversió interior que vagi més enllà de la casuística que plantegen.

Estic segur que tota aquesta realitat m´està invitant a una pregària més intensa, un tacte el més correcte possible i una paraula que no es deixi portar per la por quan sigui clara la defensa de les víctimes a partir de criteris evangèlics.

Per treballar en aquestes comunitats ja he començat a fer servir un jeep Toyota molt vell i a portar-lo per llocs plens de sots i pedres i a partir de la pròxima setmana, quedar-me a dormir allà mateix quan es faci nit i no m´animi a conduir a les fosques. Perquè una punxada a la roda en aquests indrets i de nit, pot ser bastant complicat de resoldre, a més de perillós.

Com veieu, estic introduint-me poc a poc en una realitat desconeguda i amb una forta dosi de violència. Hondures és en aquest moment el país més violent del món, amb una mitjana de 14 morts violentes cada dia, si hi afegim el crim organitzat i els sicaris del narcotràfic. Alguns mitjans d´informació ja parlen d'Hondures com “el país més violent del món en aquests moments”.

No tot es redueix a aquesta descripció que us faig, perquè les comunitats estan formades per persones d´una fe molt gran, que no han perdut un sentiment que els porta a manifestar-se alegres i comunicatius malgrat tot, que t´acullen amb afecte i volen protegir-te.

Avui hem anat molts membres de la nostra parròquia a Trujillo, la capital del Departament, a uns 60 km. de Tocoa, per a celebrar el 25 Aniversari de la creació de la Diòcesi. Hem celebrat una gran Eucaristia, amb ofrenes simbòliques al Bisbe franciscà que va crear aquesta diòcesi, i una marxa pels carrers, per afirmar la fe dels católics, en un país cada vegada més envaït per grups pentecostals i evangèlics. Segur que viuré de més a prop la religiositat popular impregnada de compromís social, vist l'ambient d´injustícia institucional i la conflictivitat que es veuen obligats a suportar.

Tot plegat, espero sortir-ne "viu” pel que fa a donar una mica de suport a un poble i unes comunitats que bé mereixen un acompanyament fratern i esperançat.

Un altre dia faré al.lusió a la bellesa del país. Té una infinitat de tonalitats del verd a les valls i a les muntanyes. Quin contrast tan dramàtic amb el que us acabo de dir!

Amb afecte, Ramiro