Als estudis de la CBS, a Manhattan, NY, un jove locutor de 23 anys, Orson Welles, anuncia l’arribada de marcians a l’estat veí de Nova Jersey amb la intenció d’atacar amb raigs i gasos la ciutat de Nova York. El calendari assenyala el 30 d’octubre del 1938. El pànic general n’és la conseqüència. El missatge no ofereix dubtes: els éssers extraterrestres són perillosos i violents. Anys després, el 1982, Steven Spielberg dirigeix la pel·lícula ET, en la qual s’expliquen les aventures d’un personatge extraterrestre entranyable, la nau espacial del qual, on viatja, cau en un bosc de Califòrnia. Les botes militars el persegueixen. Només els nens són capaços d’entendre’l i d’estimar-lo. Dues maneres de veure els éssers extraterrestres en el camp de la ficció.
Aquest mecanisme psicològic es repeteix en l’àmbit de la fe. A manera d’Orson Welles, Déu és vist com un ésser dur i amenaçant, jutge capriciós i inapel·lable, violent i poderós, disposat a castigar per la mínima qualsevol infractor. A manera de Steven Spielberg, Déu és vist com un ésser tendre i amorós, sensible i intel·ligent, sorprenent i amistós. Aquestes dues imatges de Déu, aquestes dues representacions no donen els mateixos resultats.
El Déu de Jesucrist, quan irromp en la vida d’una persona, desactiva en primer lloc la por, perquè on arrela la por no hi ha llibertat ni amor. «No tingueu por» es converteix en una expressió recurrent a la Bíblia, especialment a l’evangeli. Enfront del que és llunyà, del que és desconegut, de l’extraterrestre, del que és diví... la por acostuma a aparèixer com la primera reacció. La por batega en el fons del cor de moltes persones creients. «Déu m’ha castigat» expressa aquest estat anímic, aquesta concepció d’un Déu venjatiu i violent. Jesús, en canvi, demana confiança i parla de Déu com un pare bo, la força d’amor del qual no està supeditada al comportament dels seus fills. La misericòrdia divina queda ben palesa: «Qui de vosaltres, si el seu fill li demana pa, li donarà una pedra?» Zacaries, al cant del Benedictus, proclama «l’amor entranyable del nostre Déu». Un amor etern que no hem de traduir per feblesa, sinó que busca en profunditat el bé de la persona estimada.
Sorgeixen les preguntes: com és la meva relació amb Déu? Em mou la por o la confiança? Quan Déu afirma «misericòrdia vull i no sacrificis», com ho entenc? El bonisme irresponsable tampoc no s’ajusta a la imatge autèntica de Déu. La bondat és una altra cosa. Aquest Any de la Fe es converteix en una invitació magnífica per calibrar la meva fe i descobrir si en el seu nucli és innata la confiança en Ell.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.