Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La fe, es té? Es pot perdre? Com es comunica? És l’objectiu o un camí? En què es fonamenta la seva dimensió teologal? Quina importància té per a la vida de les persones? Es pot ser creient i no practicant? Suposa abdicar davant la raó il·lustrada? Els interrogants s’amunteguen. A partir d’aquest mes, serà un tema que aglutinarà molta reflexió i titulars significatius. El dijous proper, 11 d’octubre, se celebrarà el cinquantè aniversari de l’obertura del Concili Vaticà II. Amb aquest motiu, el papa Benet XVI ha decidit convocar un Any de la Fe a través d’una Carta Apostòlica en forma de motu proprio titulada Porta fidei (la porta de la fe). S’iniciarà en aquest dia i finalitzarà el 24 de novembre del 2013, solemnitat de Jesucrist, Rei de l’Univers. No és un tema fútil, sinó crucial. Els teòlegs n’esgrimiran els arguments per aprofundir en el tema, però el seu abast arriba a qualsevol persona, pel fet de ser-ne.

Es tracta d’una realitat vital. Benet XVI afirma: «Travessar aquesta porta suposa emprendre un camí que dura tota la vida.» No es tracta de comprar un llibre o unes accions, que es posseeixen d’una vegada per sempre. Aquí, com en qualsevol tret existencial, hi ha un procés, dubtes, alts i baixos, impuls, alegria, interrogants, compromís... La fe, explicada antropològicament, se situa en tres nuclis de la persona, que es poden interrelacionar o actuar per separat. N’hi ha que es consideren creients perquè tenen unes idees religioses i unes conviccions concretes. Apunten els anomenats dogmes. En quines veritats s’ha de creure per ser cristià, jueu o musulmà? La realitat és més complexa, però alguna cosa hi ha. Altres creients fonamenten la seva fe en el sentiment, en la dimensió emocional. La seva fe s’acoloreix de confiança, abandonament, por, submissió, suspicàcia, protecció, seguretat... En el foc de la fe, no es busca tant la llum com la calor. N’hi ha que, finalment, posen la fe en l’acció, en les obres, en la manera de comportar-se. Ajustar-se a una moral determinada fixa, al seu judici, la qualitat de la seva fe. La lletra, la norma, els manaments serveixen de guia i proporcionen la seguretat d’estar en el que és correcte.
 
Les temptacions assetgen. Què busques? Les veritats de Déu o el Déu de les veritats. L’amor de Déu o el Déu de l’amor. Els manaments de Déu o el Déu dels manaments. No és el mateix. Si la teva fe et condueix a Déu, en ell ho trobaràs tot (veritat, amor i obres). Si la teva fe es redueix a idees, sentiments o conductes, seràs com el fetitxista, que es conforma amb el mocador de la persona desitjada.