La ciutadania catalana és a punt de ser cridada novament a les urnes. I tot sembla indicar que en aquesta ocasió s’haurà de pronunciar amb claredat sobre l’estatus jurídicopolític de Catalunya i les seves relacions amb l’Estat espanyol. En conseqüència, hem entrat en una dinàmica política altament complexa, de resultats incerts i on es poden donar (tant de bo no sigui així) situacions perilloses per la convivència.
Encara que tinc la meva opinió personal, no vull aquí analitzar ni valorar aquesta situació, ni les seves causes, ni formular-ne cap pronòstic.
El que vull aquí és expressar la meva convicció que l’Església catalana, atès el seu important pes social, inevitablement està cridada a jugar un paper important en aquest nou escenari. No en pot restar com a simple espectadora. Des dels bisbes i alts responsables, passant per les seves múltiples comunitats, congregacions, institucions i moviments fins arribar a últim cristià, tenim una gran responsabilitat en aquestes noves i incertes circumstàncies.
Aquesta responsabilitat deriva justament de la necessitat de l’Església de ser fidel a la seva identitat i missió evangelitzadora de la realitat social i de la seva vocació de servei al nostre país, subratllada precisament pels bisbes catalans en el seu recent document “Al servei del nostre poble”. Per tant, no es una responsabilitat d’ordre polític, sinó ètic i pastoral.
Crec sincerament que aquest nou escenari demana a l’Església un paper actiu, públicament i també, quan calgui, discretament, per defensar i promoure, a dins i a fora de Catalunya, conjuntament amb l’Església espanyola, el respecte en tot moment de principis ètics fonamentals i que han estat expressats pel pensament social de l’Església: la democràcia, el diàleg i la voluntat d’acord com a formes de resolució de conflictes; el deure de tots (especialment els governants) d’afavorir sempre el bé comú com a objectiu; la justícia social, els drets humans, l’atenció als més vulnerables i el respecte de les minories com a base irrenunciable de qualsevol solució política; el rebuig de tota actitud adreçada a atiar la divisió social o basada en el menyspreu a la veritat, l’agressivitat, l’amenaça o, no cal dir, la violència, vinguin d‘on vinguin.
A més, crec que també hauria de defensar de forma oportuna, en cas que sigui negat, el respecte per part dels Estats del dret de tota nació, com ho és Catalunya (condició nacional que varen subratllar pedagògicament els nostres bisbes en el document “Arrels cristianes de Catalunya”, 1985), “a la seva autodeterminació i a la seva lliure cooperació en vistes del bé comú superior”, i particularment “el dret a la seva existència” i, si aquesta fos la seva voluntat inequívoca, “el dret a la independència” (tal i com recull el Compendi de la Doctrina Social de l’Església, núm. 157). Alhora, defensar que es respecti la decisió que prengui, de forma clara i democràtica, el poble de Catalunya, sigui quina sigui, que aquesta es materialitzi pel diàleg i la negociació i que, en qualsevol cas, no impedeixi el manteniment de relacions fraternes de bona convivència i estreta col·laboració amb la resta de pobles d’Espanya.
Simultàniament, crec que l’Església i les seves institucions (al marge de l’opció personal de cada cristià), ha de ser absolutament neutral pel que fa a les totes les legítimes opcions partidistes o ciutadanes en aquest debat. Solament així podrà mantenir la seva autoritat moral, la seva tasca missional i la seva capacitat de contribuir a la resolució dels conflictes que es puguin produir, i ser un espai de trobada i diàleg obert a tothom.
Finalment, no menys important, crec que l’Església ha d’intensificar la seva pregària per demanar que els futurs esdeveniments polítics afavoreixin el bé comú, la veritat, la justícia i la pau.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.