Vés al contingut
L’inici dels estudis universitaris juntament amb la coincidència de la majoria d’edat han suposat tradicionalment un argument a favor de l’autonomia personal. O si més no, per a una determinada concepció. En una societat cada vegada més complexa, de tendències homogeneïtzants, que alhora provoca desconfiança generalitzada per l’alt nivell de frau o d’engany i en un escenari cultural que genera noves dependències, la qüestió de la formació i el creixement en l’autonomia no és menor. I de retruc, la pregunta sobre la implicació de la universitat en aquesta formació tampoc. Què pot aportar la universitat en aquest nou context? Molt si existeix el propòsit i gens si no existeix una voluntat o un projecte explícit. En efecte, el simple compartir un espai d’adults en un marc de llibertat genèrica no garanteix el conreu de l’autonomia personal.
La formació de l’autonomia passa pel cultiu necessari de competències generals i específiques. L’ésser humà no arriba a ser autònom si «no sap» o «no pot» perquè té mancances de coneixements o de capacitats. Però l’autonomia també requereix un «jo vull» i això significa exercir la voluntat i ser capaç de regular l’esforç personal. Créixer en autonomia comporta assumir i demanar responsabilitats, i per tant, prendre consciència de les conseqüències dels nostres actes i actituds. Implica, doncs, garantir espais de revisió i reflexió, i també, de valoració ètica. Madurar l’autonomia personal implica realitzar discerniments i crear els entorns corresponents per possibilitar-los. L’autonomia passa per disposar i practicar un elenc clar de valors i, per tant, distanciar-se d’uns contravalors. I això vol dir educar en valors. Autonomia no és viure al marge dels altres sinó que demana l’art de saber escollir bons referents i testimonis que puguin il·luminar, orientar i acompanyar en els moments difícils. En definitiva, escollir els millors companys de ruta. No hi ha veritable autonomia sense identitat personal i aquesta suposa un progressiu desenvolupament del «jo» des de un món interior, l’acollida i pertinença a una tradició i cultura, l’obertura a la diversitat, etc.
Les múltiples situacions derivades del procés d’ensenyament-aprenentage, les pràctiques en empreses, les relacions amb les persones –companys de classe, professorat, personal d’administració–, les reaccions davant els fets interns de la vida universitària o els processos d’avaluació i de qualitat, les actituds en front les diverses ofertes acadèmiques, el posicionament davant les possibilitats de representació o del voluntariat, la progressiva configuració del perfil professional, etc., fan evident que la universitat té un gran potencial educatiu sobre l’autonomia personal.

Publicat a Catalunya Cristiana, edició 1720, de 9 de setembre de 2012, p. 12.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.