Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Ben significativa és la referència a la multitudinària manifestació de l’11 de setembre al L’Osservatore Romano. Que s’hi faci ressò un diari de vocació internacional i amb poques pàgines és una demostració més de l’impacte de la manifestació més massiva que hi ha hagut mai a Catalunya.

Però l’enfocament diu molt de com arriben les notícies de Catalunya a Vaticà. En una columna a la pàgina 2 datada a Madrid, el tema es presenta com un enfrontament entre el govern espanyol i el català pel finançament i, de passada i cap al final, es diu que “un milione e mezzo di persone hanno inscenato una manifestazione indipendentista”. I punt. Una mica tipus TVE.

Hem d’esperar, més enllà de l'informador de L’Osservatore a Madrid, que la famosa diplomàcia vaticana tingui fonts més diverses d’informació. En la Secretaria d’Estat hi ha prou matèria gris per poder comprendre que el que va passar l'11 de setembre a Barcelona és alguna cosa més que un problema entre Mas i Rajoy.

I és que per molt que es vulgui explicar malament, la mobilització del dia 11 també mostra al Vaticà que el factor nacional i identitari no és un element residual en la societat catalana. Una manifestació plena de famílies, nens, joves, avis... i on fins i tot -com vaig poder comprovar- les consignes més agressives o antiespanyoles no van tenir excessiu predicament. Tampoc és casual que hi trobés diverses persones que conec d’ambients eclesials o veure capellans que hi participaven públicament a través de les xarxes socials. Gent ben catòlica, apostòlica i romana.

Si algú els hi explica bé, és una mostra més que el nacionalisme català mai ha estat excloent (sempre hi excepcions, igual que hi ha catòlics intolerants) i que és una expressió més del catalanisme que impregna de forma transversal la societat catalana. En definitiva, que aquí no som als Balcans; ni a Kosovo, ni a Montenegro.

Tot el que condueixi a fer entendre això, i la manifestació del dia 11 n’és una bona foto, contribueix a fer entendre que el tracte que ha de rebre l’Església a Catalunya –llegeixis també nomenaments episcopals- no pot anar en contra del seu arrelament i vivència del fet català. Com més clar ho vegina al Vaticà, més fàcil serà que ens enviïn bisbes que s’assemblin al tarannà cívic i oxigenat del país, enlloc de creure que convertiran els catalans a garrotades o des d'una trinxera. I no només poso l’accent en la política, sinó en la manera de ser i de fer.

Com es diu al NYT, el Vaticà també cometria un “dramàtic error” si no volgués escoltar el que passa a Catalunya. I anar a enfrontar-s’hi enlloc d’assimilar-ho. Fer cas als qui volen utilitzar l’Església com agent per canviar-la políticament la societat catalana.

La presència del cardenal Bertone el proper dia 25 a Barcelona per rebre el Premi Godó, és una bona ocasió per mostrar-ho amablement una vegada més.