Presó permanent: una pena cruel i inhumana

Des de mitjans dels anys noranta, el Codi Penal espanyol avança ràpidament cap l’edat mitjana, un temps en el qual la justícia penal es caracteritzava per l’arbitrarietat i l’objectiu d’eliminar cruelment persones considerades socialment indesitjables.

El Govern del Sr. Rajoy (com han fet tots els governs anteriors sense excepció) acaba de fer un pas més en aquesta direcció, amb una nova reforma penal que no pot evitar la sospita de populisme. És sabut que el populisme punitiu busca obtenir suport públic a costa d’endurir les penes de presó, sota el doble error que la llei vigent és massa tova i que endurir-la és la forma més eficaç de prevenir i combatre el delicte.

La nova reforma reintrodueix a Espanya la presó perpètua o indefinida (ara amb el nom de “permanent”), un pena que havia estat abolida en arribar la democràcia. Alhora, introdueix el denominat període de “custòdia” de fins a 10 anys, addicionals a la pena, per als condemnats considerats perillosos.

La presó permanent és una pena cruel, inhumana, degradant, innecessària, inconstitucional i, en conseqüència, immoral.

És cruel i inhumana perquè imposa un sofriment terrible a un ésser humà, l’aparta definitivament de la societat, el sotmet a un aïllament que destrueix la seva condició d’ésser relacional i agredeix profundament i irreversiblement la seva salut mental, física, espiritual i la seva dignitat moral. La presó de per vida menysprea la condició sempre perfectible de l’ésser humà i la possibilitat del perdó. No es pot negar mai a priori la possibilitat que qualsevol ésser humà es transformi interiorment per penedir-se, reparar el mal causat i obrir-se a estimar.

Per tot això, la presó permanent és inconstitucional, ja que infringeix la prohibició de penes inhumanes o degradants (art. 15 Const.) i l’exigència que les penes s’orientin a la reinserció social del condemnat (art. 25.2 Const.), un principi bàsic d’humanitat i de justícia social. Empresonar per tota la vida vol dir renunciar oficialment a la reinserció.

El fet que sigui “revisable”, és a dir, que es pugui deixar sense efecte en determinades condicions, no elimina la seva crueltat ni la seva inhumanitat, ja que no impedeix que pugui ser mantinguda pràcticament fins al final de la vida. Obtenir l’alliberament quedarà pendent d’una decisió sobre la personalitat del penat (no sobre el delicte comès), o sigui un judici moral subjectiu, sotmès a tota mena de pressions i interessos socials i polítics, i que esdevindrà fàcilment (i inevitablement) un judici arbitrari. La decisió d’alliberar ja no es basarà sobre la veritat d’un fet del passat (delicte comès) sinó una hipòtesi (aposta?) sobre la reincidència futura o un judici subjectiu sobre la moralitat de la persona o una resposta política a les demandes de les víctimes o de l’opinió pública.

La conducta de la persona és impossible de preveure a priori (perquè hi juga la llibertat) i, per tant, qualsevol hipòtesi de comportaments futurs restarà mancada de tota base científica objectiva. Aquesta arbitrarietat és també la que comportarà la nova mesura de custòdia de deu anys de presó.

Però es també una pena i un sofriment socialment innecessari, perquè la seva previsió legal i la seva imposició no tenen més efectes preventius del delicte que la imposició de penes greus de duració determinada com les que preveu ara la llei vigent, que poden arribar fins a quaranta anys de presó.

Per totes aquestes raons, l’Església ha de fer sentir la seva veu contra aquest greu error polític. La doctrina social de l’Església fa molt de temps que afirma amb claredat que les penes “han d’orientar-se a la reinserció de les persones condemnades i a promoure una justícia reconciliadora capaç de restaurar les relacions de convivència harmoniosa trencades per l’acte criminal” i mai no han de “privar definitivament al condemnat de la possibilitat de redimir-se” (Compendi Doctrina Social de l’Església, núms. 403 405).