Les generacions de Catalunya (3)

En l’entrada anterior tractàvem d’explicar alguns dels trets de la que podem denominar com a la generació adulta gran. Anem a tractar a continuació la generació immediatament posterior, és a dir la generació adulta-jove. “Els 40’s són la maduresa de la joventut i els 50’s la joventut de la maduresa” deia Victor Hugo. Tractarem d’explicar les experiències generacionals i com aquestes configuren alguns trets de la generació de les persones que tenen ara aproximadament de 37-39 a 52-54 anys. Aquesta generació es va batejar amb un nom ja fa uns anys: Se la va denominar “la generació x”. I perquè va rebre aquesta denominació? Doncs perquè estava molt clar que era una generació completament diferent i amb unes experiències generacionals molt allunyades de les de la generació anterior. Ara bé, tot i que se sabia que existia com a generació diferenciada, no se sabia ben bé com era. Era com una generació “incògnita”, segurament per això se li va posar el nom de “x”. Essent molt marcat l’estil generacional precedent intrigava fa uns anys conèixer aquesta nova generació que semblava no tenir llavors un perfil definit. I a Catalunya i a Espanya aquesta generació representa demogràficament l’autèntic “baby boom”. El canvi generacional respecte la generació posterior, entorn el 1975-77, ve marcat a més, pel canvi de règim polític espanyol.

Tractarem aquesta generació sobretot per contrast amb la generació anterior, que vàrem exposar en l’entrada de bloc precedent. Quines van ser les seves experiències adolescents i juvenils, que tal i com venim suposant, marquen les experiències generacionals? I com és aquesta generació? També partirem de certa experiència personal, desenvolupada a partir del coneixement directe de moltes persones d’aquesta generació: molts dels professors de la meva facultat hi pertanyen, la majoria dels pares i mares de l’escola dels meus fills també, però també els meus germans i bona part de la meva família extensa (cosins, família política), són d’aquesta generació. Tanmateix aviso, per si de cas, que en el que vaig a escriure no penso amb ningú en concret.

La denominada “generació x” va viure la seva joventut ja en una època democràtica. S’havien acabat abruptament les manifestacions i les lluites per les llibertats que havien portat a terme altres generacions. A més va ser un temps d’il·lusió positiva pel futur que s’estava obrint, amb creixement continuat (un cop superada la crisi del petroli) i de progrés i obertura a tots nivells de la societat. Varen ser uns anys molt optimistes i de consolidació de la democràcia amb alternança política. L’adopció de costums més lliberals, la major llibertat d’opinió, el millor coneixement del que passava a la resta del mon, la vivència de la transformació de la societat, varen ser factors molt presents en aquells anys. Aquesta generació, per altra banda, va tenir molt més accés als estudis (batxillerat, FP i estudis superiors) i en general l’educació que varen tenir va ser més actualitzada que la de les generacions precedents. Molts varen tenir ja l’ensenyament en català. El sistema educatiu havia canviat amb la reforma de Villar Palasí: És la generació dels que varen fer la EGB i el BUP. S’havien acabat els batxillerats elemental i superior i amb ells la “Formación del Espíritu Nacional”, el Llatí, i començava l’Anglès a substituir el Francès... També s’ha de tenir en compte que aquesta generació ja va estudiar en règim de coeducació de forma generalitzada des de petits. A la universitat s’havien acabat les vagues i les assembles i ara només s’hi anava a estudiar. Recordo dels meus primers anys a la Facultat alguns dels estudiants, que ja començaven a ser d’aquesta generació, enfrontant-se amb els més grans perquè volien deixar de fer assemblees i fer classe!

Havíem parlat de la cançó i la música i aquí podem assenyalar també un canvi generacional que va lligat a les formes de diversió. Comença d’una forma més generalitzada una cultura que podríem denominar com la cultura de la “diversió nocturna”, per l’endarreriment progressiu de l’hora de tornada a casa, primer els dissabtes i progressivament altres dies. No vol dir que generacions anteriors no anéssin també de “tasques” nocturnes, però la idea aquesta de la festa que s’allarga fins la matinada, l’anada massiva a locals d’oci i discoteques, amb una diversió preparada com a forma de consum es generalitza més i més en aquesta època. La música, amb major presència internacional, i també segurament més comercial, amb algunes figures que essent de la generació anterior connecten amb aquesta generació. Comença a desagradar tanmateix tot el que soni a cançó “de protesta” o ideològica, s’acaben els recitals que havien sigut tant massius, i en general es valora la música més internacional. Aquí es dona un fenomen particular amb el denominat Rock Català, que connecta amb aquesta generació. En general els joves d’aquesta generació tanmateix tornen a recuperar una estètica personal més cuidada, influïda ja pels models que projecten els mitjans de comunicació i el cinema. Això es concreta, per exemple, en un vestir més arreglat, la importància de les “marques”, cabell més curt els nois i major posat de “bons nois/es”. Com a factor molt influent hem de tenir en compte que la dècada dels 80’s, quan van ser joves, va ser la de Reagan i després, a principis dels 90, la de Bush-pare als USA. I recordem que no havia caigut encara el mur de Berlín! Els valors individualistes, de la responsabilitat en l’acció individual, amb una postura combativa i centrada en l’eficàcia, enlloc de la confiança de la generació anterior en el sistema social i en el col·lectiu, es van anar imposant. Amb la caiguda del mur (1989) hi va haver la sensació de victòria d’aquests valors. Així els valors del liberalisme pragmàtic, social i econòmic, segur que van ser valors implícits en els models que es projectaven en els mitjans de comunicació i en els que s’emmirallava la generació jove d’aquells anys. La disposició de bens de consum dels personatges de Hollywood i el seu esperit individualista, aventurer i realitzador, ben segur van fascinar aquesta generació.

Es una generació que va buscar i busca el benestar personal, anant molt més enllà que la generació dels seus pares en estàndards de benestar. Saben que cal treballar per aconseguir objectius i segurament són menys revolucionaris i confiats políticament, més “possibilistes” comparats amb la generació anterior. No vol dir que s’identifiquin políticament més amb partits “de dretes”, sinó que el to generacional té un tarannà podríem dir-ne més conservador. Compte que no volem alimentar el tòpic que la generació anterior era progressista i aquesta conservadora políticament. Trobaríem exemples creuats per desmentir això molt evidents, si hi pensem per un moment. Ens referim a un tarannà més que unes o altres opcions polítiques.

El que volem dir és que, a diferència de la generació anterior, quan es planteja una disjuntiva entre l’ideal i la realitat aquesta generació es decanta per canviar la realitat i per postures realistes i possibles. És a dir que ja no aplica allò de “tesi-antítesi”, dinàmica social, confrontació d’idees, etc... sinó que intenta explicar-se els canvis en funció de les accions individuals que els produeixen. Perquè s’entengui bé, el denominat “estil Guardiola” seria un exemple paradigmàtic d’aquesta generació: Enfocament en els resultats, bon to i absència de discussió ideològica, èmfasi en el que cal fer per assolir resultats pràctics. És una generació més pragmàtica i -dèiem- potser més individualista, cosa que pot ser una bona qualitat però que també té la limitació de que quan no es veuen possibilitats de progrés, a vegades alguns membres d’aquesta generació poden haver-se acomodat i renunciat a projectes i il·lusions més elevades, per una més gran estabilitat que ja satisfà les seves expectatives immediates.

Aquesta generació va ser de jove mes exigent amb els estàndards en comoditats de vida respecte la generació anterior, que s’arriscava a començar projectes, relacions, etc. sense tenir-ho tot tant ben parat. Per exemple en la generació que ens ocupa, quan es casava una parella, esperava a vegades anys i anys a tenir un pis ben arreglat, que no hi falti res, si pot ser de propietat, cosa que contrasta amb la ràpida emancipació i menys expectatives de acomodament de la generació anterior. Això va voler dir viure més anys a casa amb el pares (alguns fins els 30, 35...), menys conflictes intergeneracionals, però també va portar a moltes de les parelles a casar-se molt més tard i això va comportar de retruc un retard progressiu en l’edat de la dona a tenir els fills, en la mesura que també estudiava i tenia un desenvolupament professional. Res diferent al que va passar també a altres països però aquí amb uns anys de retard.

Aquesta és la generació que ara mateix té els fills en edat escolar o en els primers anys de la universitat. Si en una parella els seus membres no estan a l’atur, moltes vegades treballen els dos, i fan un gran esforç. A més pel sistema d’avui tenen moltes despeses econòmiques: Són la majoria dels que encara paguen les hipoteques que van fer en aquells anys de bonança, tenen també moltes despeses pels fills,... Sort en tenen moltes vegades de l’ajuda dels avis, tant amb la criança dels fills i, en alguns casos, recentment també amb la crisi hem vist com l’ajuda dels pares ha estat també econòmica. Aquesta generació més pragmàtica finalment vol que tot funcioni, tenir serveis eficients, seguretat, confort. Així doncs és una generació exigent envers la societat i la política bàsicament perquè els estàndards siguin alts i tot funcioni. Si una cosa no funciona és per alguna causa que s’ha de poder identificar i algú ho ha d’arreglar. Respecte la generació anterior hi ha una tendència a centrar-se en coses concretes i pràctiques, defugint la confrontació ideològica.

Malgrat el tarannà exposat, per dir-ne d’alguna forma, més conservador o tradicional tanmateix alguns varen experimentar també un allunyament de l’Església, malgrat el que hem comentat de la responsabilitat individual i un aparent major tradicionalisme en els costums. Segurament la religió alguns la van entendre de forma contrastada amb les experiències juvenils individuals de diversió, i amb els models projectats pel cinema o la TV on la religió ja sabem que no hi era mai present. Un exemple d’aquest tarannà generacional podria portar a que a alguns no els agradés gaire rebre “lliçons” ideològiques, ni tampoc morals, sobretot en aspectes que podessin limitar la llibertat individual. Altres tanmateix, ben segur, han trobat en la religió una forma d'ampliar la seva llibertat personal.

Hi ha una característica molt generalitzada d’aquesta generació, que és que encara que, com dèiem és una generació molt ben preparada, no van tenir tantes facilitats com la generació anterior per accedir ben aviat a llocs de alta responsabilitat. Així que molts es varen dedicar a treballar en un context que ja estava emmarcat i tancat, sense tantes oportunitats per la promoció i per la innovació i la creativitat. Això és una situació natural, però el que ha passat és que molts representants d’aquesta generació han experimentat quelcom així com un tap, o un “sostre de vidre” a les institucions, que han estat més dirigides per les generacions anteriors. A vegades això alguns ho han viscut conflictivament amb l’experiència d’estar liderats per persones percebudes com a menys preparades (no és el meu cas, eh?), i quan hi ha hagut poques oportunitats de canviar i progressar professionalment, alguns ho han viscut malament. Per exemple a la universitat pública, com dèiem, fins fa poc hi va haver un bloqueig de places un cop els PNN van ser numeraris i això va fer que alguns bons professors tinguessin poques oportunitats de promoció als nivells superiors. Podríem trobar altres exemples semblants. El repte col·lectiu dels propers anys serà el relleu generacional que probablement portarà a canvis molt notables a la societat quan aquesta generació preparada i demogràficament important faci aquesta substitució natural en el lideratge social.

Podríem seguir, però ja hem esbossat amb una mica de detall una altra generació. Acabem remarcant que no tothom és igual, que cada persona és un mon, però si que hi ha uns trets que són bastant generacionals, que no han de servir per jutjar les persones sinó per tractar d’entendre-les. Seguirem amb altres generacions passat l’estiu, per no abusar de la paciència dels amables lectors amb l’èmfasi de varis articles dedicats a un sol tema.