El desert forma part de l’imaginari cristià com un lloc de renovació interior, a més de ser un espai d’aïlliment en relació a un ambient mundà. Quan el cristianisme esdevingué religió d’Estat, amb tota la renuncia de vigor i profetisme que comportà aquesta decisió, aquesta circumstància animà a alguns cristians a encaminar-se al desert. Allí, amb distància dels problemes que representava pel cristianisme el seu encaix amb la nova situació socio-política, aquests cristians emprengueren un camí de defensa dels elements identitaris de l’experiència cristiana. Eren uns radicals, perquè volien anar a l’arrel del cristianisme que consideraven atrapat per uns interessos de poder.
El camí de la radicalitat del desert era un estil de vida senzill que volia amarar l’existència en una comprensió contemplativa de les Sagrades Escriptures. L’opció del desert, en un primer moment, foren decisions personals sense cap ànim de continuïtat fundacional. El desert proporcionava solitud i silenci, enfront la deriva bulliciosa que anava prenent el cristianisme. Aquest esdevenia un fenomen urbà i es barrejava amb infinitat de propostes culturals que capgiraven el que era genuí en l’experiència cristiana. L’esquema mental era simple: en el desert hi ha havia la possibilitat d’experimentar a Déu, fora d’ell, era un terreny propici del Maligne.
El silencia era la via per apropar-se a Déu. Hi havia massa soroll en les societats d’aquells temps per poder escoltar i trobar-se amb Déu. Per això calia anar al desert per situar-se en actitud de cerca de Déu. Avui, segles després d’aquelles primeres experiència inicials, podem recuperar-ne el seu esperiti. També estem necessitats ara de trobar aquests grans moments de silencia per escolar a Déu i escoltar-nos. Ens cal prendre distància del soroll ambiental, i del propi soroll interior, per poder deixar que Déu entri en la pròpia vida i se’n faci present. Llavors, des d’aquest silenci profund, podrem escoltar a Déu.
