Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Quan desapareixen figures de l’estil del cardenal Carlo Maria Martini (i és difícil fer-ne comparacions per la seva immensa talla), acostuma a passar sempre el mateix.

Com en altres eclesiàstics, els sectors més renovadors dibuixen un personatge més roig, oposat, fins i tot contestatari. Un vermell que normalment més accentuen els qui més allunyats estan de l’Església. En el cas de Martini, tots els seus qüestionaments de temes vinculats a la sexualitat, als límits de la vida o a l'estructura eclesial, sovint expressats amb encertades preguntes retòriques. Són sectors que parlen molt de com hauria de ser l’església però que obliden l’espiritualitat i la fe que hi donen sentit.

En canvi, des de dins de l’estructura eclesiàstica es destaca un personatge més blanc, normalment tendint a un blanc més difús com més amunt s'està en la cúria. Martini, tenia una fe molt ben assentada i era profundament catòlic, apostòlic i romà, no hi ha cap dubte. Però tampoc es pot obviar la seva dimensió critica. No era tebi eclesialment parlant. Tot i això, la majoria han passat de puntetes sobre les seves darreres demandes de reforma eclesial.

Per exemple, veient el funeral de dilluns a la catedral de Milà, pensava que allà era impensable que s’hi llegís l’últim text reconegut pel finat. Però també impensable que en alguns espais en els que s'han fet grans elogis a Martini es publiqui alguna reflexió sobre seva nombrosa bibliografia bíblica, espiritual o sobre els exercicis de sant Ignasi.

Tothom és polifacètic i difícil d’enquadrar amb un o dos adjectius, i el món mediàtic incita a aquesta simplicació. El que no pot ser, és quan aquests accents ens porten a un doble personatge. El roig i el blanc. Com si fossin dues persones diferents, segons a quin molí es vol portar l’aigua.  

No, Martini era un. I precisament, el seu component crític no s’entén sense el seu component de fe. I la seva autoritat no provenia de la seva carrera eclesiàstica, sinó del seu profund coneixement la Bíblia i la seva capacitat de comunicar-ho (d’anunciar-la).

És el que em molesta més d’aquesta dinàmica, que es produeix en personatges vius i morts. Que no es vegi com la sana crítica eclesial està relacionada amb la sana profunditat espiritual. Que només les dues juntes tenen sentit. I que els que parlen amb més autoritat, són els qui han travat més aquesta relació. Com Martini i com tants altres que segurament coneixeu. Y és significatiu que són la gent d'Església que tenen una credibiltat social més rellevant.