Eurovegas? No n'aprendrem mai

(Salvador Clarós) Les sortides cap endavant en època de crisi, quan tot sembla justificar-se per la creació de llocs de treball solen ser les grans hipoteques del demà. El comentari ve a propòsit del projecte Eurovegas consistent en essència a fer noves inversions urbanístiques amb la palanca de l’economia terciària, el turisme, el joc, la diversió i el diner fàcil. Semblaria una broma si no fos que el govern català està fent caps i mànigues per atraure els inversors americans al bell mig de la plana del delta del Llobregat, amb un consum dramàtic del sòl agrari, en un indret que constitueix encara un dels més rics conreus i imprescindibles paratges de la regió metropolitana de Barcelona.

Aquesta operació té molta similitud a una altra que es va executar a Barcelona després dels Jocs Olímpics, quan la ciutat es trobava ofegada per la forta hipoteca econòmica dels JJOO i el país travessava una depressió econòmica que tocaria fons l’any 93. Em refereixo al Projecte Diagonal Mar (DM). Era l’any 94 quan el diari La Vanguardia titulava: “La ciudad reacciona ante la crisis: Un rascacielos de 27 plantas de Ricardo Bofill presidirà el complejo Diagonal Mar” (La Vanguardia 29/3/1994). La premsa “boba” de l’època parlava de l’empremta americana a l’estil del World Financial Center de Nova York en una sortida de la crisi a base de totxo i de capital estranger. El diari continuava informant que els promotors americans, el grup financer Kemper Co. i la immobiliària The Prime Group de Chicago, a través de la promotora Kepro es trobaven a l’espera del corresponent permís de la Generalitat i de la llicència municipal per iniciar les obres. Diagonal Mar era un projecte de 34 hectàrees, amb una inversió estimada en 200.000 milions de pessetes, dels que 60.000 milions en una primera fase crearien 4.000 llocs de treball. Els sona d’alguna cosa tot això?

L’home que representava els interessos de l’inversor americà es feia dir John Rosillo, un “home de negocis” hispanotexà president de la promotora Kepro. Es va encarregar el 1990 de la compra dels terrenys on s’edificaria el gran complex de DM. El venedor era Macosa, que liquidava el seu patrimoni després de tancar la la factoria del Poblenou. El 2002, el Tribunal Suprem va condemnar a Rosillo a més de cinc anys de presó i a una multa de 3.500 milions de pessetes per tres delictes fiscals relacionats amb aquella compra de terrenys (El Mundo 3/9/2002). Rosillo, era una mala peça tot i aquella mena d’immunitat que aparenten gaudir els VIP’s. Va ser soci de Josep Pujol Ferrusola i es relacionava amb altres homes de l’entorn del President com Lluís Prenafeta i Macià Alavedra. Aquest darrer, mentre era conseller d’Economia de la Generalitat, va demanar clemència al jutge per al condemnat Rosillo (El Mundo 29/4/2002). No era cap novetat l’enaltiment d’empresaris delinqüents per part de l’entorn del president Pujol. Recorden a Javier de la Rosa, processat en el cas Torras-Kio i l’estafa de Gran Tibidabo, entre altres? El 27 d’octubre de 2009 Prenafeta i Alavedra van ser enviats a la presó pel jutge Garzón, en destapar-se una presumpta trama de corrupció urbanística amb l’exdiputat del PSC Luís García entorn del cas Pretoria i el projecte Cubics a Santa Coloma de Gramanet. Els sona d’alguna cosa tot aquest combinat de complicitats entorn de negocis urbanístics i extorsions?

Aquell ric empresari feia negocis amb el vist i plau de la Generalitat i de l’Ajuntament. En ser condemnat pel frau de Diagonal Mar, va denunciar a l’inspector d’hisenda Álvaro Pernas que el va intentar extorquir demanant-li 50 milions de pessetes per silenciar el que havia descobert durant la inspecció fiscal de la firma Kepro promotora de DM (El Periódico 1/10/2002). A l’exinspector Álvaro Pernas li van caure 10 anys de presó que no va complir perquè es va fugar a Cuba. I a la Delegació d’Hisenda de Barcelona es va destapar una trama corrupta que demostrava allò que ja tothom sospitava: tractes de favor fiscal al sector immobiliari català en les persones de Josep Lluís Núñez (l’expresident del Barça) i Baltasar Aznar de la immobiliària Metro 3 (El Periódico 1/10/2002). Però les malifetes al voltant de Diagonal Mar superaven de molt l’imaginació més pertorbada: John Rosillo, que va morir finalment el 2007 a Panamà, fugit de la justícia espanyola i amb una ordre de cerca i captura internacional, va interposar, junt als seus socis els germans Saenger, una societat pantalla Profimar per comprar els solars de Macosa on tenien pensat edificar DM. Van col·locar al capdavant una persona deficient a qui van intentar matar després de l’operació (El Mundo 3/9/2002). Rosillo encara va ser acusat i condemnat ja entrat el nou segle per un homicidi involuntari en atropellar una persona mentre conduïa en estat d’embriaguesa el seu flamant Bentley. Sobren més comentaris entorn del personatge i la camarilla que l’envoltava.

Però les coses no van trigar massa temps a torçar-se perquè la promotora Kepro, tot i tenir els permisos governamentals, no disposava de tot el capital i necessitava crèdits. Kepro va fer suspensió de pagaments el 1995. Llavors va arribar un altre inversor, la immobiliària texana Hines. Davant del temor de que aquell projecte quedés “penjat”, l’Ajuntament va claudicar novament redefinint-lo a gust del nou promotor que volia més pisos i menys oficines. Es va refer el projecte donant entrada a la immobiliària Habitat. Els interessos especulatius de propietaris, compradors, intermediaris, etcètera, van dominar per sobre de l’interès públic, i Diagonal Mar, tal com venien advertint llavors els “crítics”, es va convertir en un nefast gueto, mostra del pitjor urbanisme des de l’època de la dictadura. La proposta dels inversors texans va tirar endavant amb el vist i plau d’un ajuntament agenollat que va requalificar els terrenys, una part dels quals era propietat del Holding Olímpic, per tant públics; No va reclamar al promotor ni un sol pis de protecció oficial, malgrat la gravíssima manca d’habitatge assequible a la ciutat; i va permetre construir pisos de luxe a l’interior d’un parc públic. Tot facilitats en definitiva, al servei de qui?

Al final, aquella gran operació anomenada Diagonal Mar va ser una sortida endavant amb un rerafons: la conversió de Macosa, que era una empresa industrial ferroviària en crisi i amb deutes, en una corporació financera que operaria en el mercat immobiliari (El País 9/6/1990 i 24/3/1990). Els actius industrials de Macosa es van vendre al consorci GEC-Alsthom i el solar que ocupava l’antiga fàbrica es va vendre a Kepro, que juntament amb Macosa constituirien la filial denominada Diagonal Mar, presidida per Eduardo Santos, exdirectiu de Macosa. Aquest i Federico Albinyana, ex-conseller delegat d’aquella empresa, van ser acusats i condemnats per apropiació indeguda d’uns 1.000 milions de pessetes de la venda dels solars de Macosa. Entremig, va saltar llavors un dels pitjors escàndols afectant al jutge instructor d’aquell cas Lluís Pascual Estivill que junt a l’advocat Joan Piqué Vidal van ordir una trama per extorsionar a presumptes delinqüents a qui estalviarien la presó a canvi de diners. El cas dels directius de Macosa i la dissolució d’aquella gran empresa industrial recorda la molt més recent venda de la fàbrica de Sony de Viladecavalls. La cessió dels actius industrials de Sony a la corporació industrial Ficosa, que va ser tipificada de modèlica, va servir per desviar diners a la trama de les ITV, en la que hi ha implicats empresaris i alts càrrecs de CiU com Oriol Pujol, a més de Pedro Navarrete, el director de Sony, que es va embutxacar presumptament un milió d’euros de l’operació, segons es desprèn del sumari judicial (El País 28/7/2012).

Les temptatives del magnat dels casinos Adelson per invertir a Catalunya tenen una gran semblança amb la complexa història de Macosa i Diagonal Mar, que hem intentat extractar més amunt. La història normalment es repeteix per això es bo refrescar la memòria. La primera cosa que caldria escatir és qui hi ha al darrera de la proposta Eurovegas, a part de l’empresari Adelson amb causes pendents a la justícia dels EEUU. Em refereixo a qui són els homes d’Adelson a Catalunya, i a qui beneficiarà o a quin partit polític finançarà aquest projecte en cas de portar-se a terme. Probablement els actors i els fins són els mateixos. Recorden el cas Casinos cap els 90 o el molt més recent cas del Palau de la Música, encara sota investigació? Sinó, temps al temps...

Salvador Clarós i Ferret