És sabut que el passat 25 de juliol el Parlament de Catalunya va aprovar, per amplíssima majoria (CiU, ERC, IC, més un independent i parcialment el PSC), una resolució que insta al Govern a negociar i acordar amb l'Estat un nou model de finançament del sistema d'autogovern del nostre país (el denominat popularment "pacte fiscal").
El Parlament considera que aquest nou model s'ha de basar, en síntesi, en dos principis:
a) el principi que la Generalitat ha de ser l'administració competent i responsable de la regulació legal (d'acord amb la normativa europea i el principi de progressivitat) de tots els impostos suportats a Catalunya, així com, mitjançant una Agència Tributària Catalana, de la seva gestió, és a dir, exacció, gestió, recaptació, liquidació, revisió, inspecció i sanció (la "caixa pròpia"), en col·laboració amb tota la resta d'administracions de l'Estat, europees i internacionals.
b) el principi que la Generalitat aportarà a l'Estat una quantitat anual (que es fixarà bilateralment cada cinc anys) per finançar tots els serveis estatals comuns i prestats que afectin a Catalunya i, a més, una quantitat en concepte de cooperació (solidaritat) amb la resta de territoris de l'estat, adreçada a finançar els serveis bàsics de l'estat del benestar (salut, educació, serveis socials...), sense que això li comporti com a resultat "la pèrdua de posicions" en termes de capacitat fiscal.
Davant aquesta petició, alguns alts dirigents dirigents polítics espanyols han expressat la seva oposició, altres el seu menyspreu i també insults. No obstant això, ara per ara no hi ha una resposta formal per part del president del Govern espanyol.
Tractant de jutjar amb la màxima objectivitat (la que em sigui possible des de la meva condició de ciutadà català i nascut a Catalunya), penso que la petició del Parlament de Catalunya és justa, raonable i plenament democràtica i, per tant, que mereix una actitud positiva del Govern estatal, a fi de fer l'esforç sincer per tal d'arribar a un acord satsifactori per ambdues parts.
Crec sincerament que la petició és justa i raonable des de molts punts de vista.
Des d'un punt de vista democràtic, la petició expressa una decisió majoritària de l'òrgan que representa legítimament la voluntat política dels ciutadans de Catalunya (és a dir, el seu Parlament). Val a dir que una versió similar d'aquesta petició encapçalava el programa electoral del partit que va obtenir el suport més gran en les passades eleccions (CiU) i el candidat del qual té avui l'encàrrec parlamentari de presidir i governar la Generalitat. A més, totes les enquestes mostren el suport d'una àmplia majoria de la població.
Des d'un punt de vista de justícia històrica, cal recordar que les institucions polítiques catalanes ostentaven competències financeres equivalents, des de la seva creació fins a 1714, any en el qual varen ser suprimides, gràcies al poder conquerit amb violència, mitjançant els Decrets de Nova Planta. No consta que Catalunya hagi renunciat mai expressament a recuperar aquest poder financer que li va ser arrabassat.
En tercer lloc, des d'un punt de vista de justícia econòmica en les relacions actuals entre els pobles que integren l'Estat, l'actual model de finançament (com els anteriors) no és adequat ni equitatiu. No ho és perquè no garanteix el correcte finançament de les competències de la Generalitat, comporta un dèficit fiscal per Catalunya a totes llums excessiu (es calculi com es calculi), que deteriora la seva capacitat productiva, la perjudica comparativament en relació a altres territoris amb menys capacitat fiscal i afavoreix actuacions de l'Estat deslleials amb el govern de Catalunya, que generen costos econòmics i financers dificílments assumibles i suposen una ingerència en l'exercici de la seves competències.
Nombrosos informes i experts juristes avalen que no existeixen obstacles jurídics constitucionals a un model de finançament com el que es reclama (sempre i quan es faci una interpretació oberta i flexible de la Constitució). D'altra banda, cap argument jurídic en contra sembla seriós mentre Espanya mantingui un model de finançament per als territoris bascos i per Navarra basat en una altíssima capacitat normativa i de plena gestió autònomes dels tributs, però sense destinar fons en concepte de cooperació o solidaritat amb la resta de territoris.
Alhora, l'assoliment d'un nou model de finançament més just, basat en els principis expressats pel Parlament, podria corregir la creixent insatisfacció i malestar d'una gran part de la població catalana en relació a la pertinença a Espanya, i afavoriria la bona convivència i la millor integració de Catalunya dins de l'Estat.
En canvi, el rebuig de ple a aquesta petició pot deteriorar encara més, de forma molt greu i difícilment reversible, les relacions entre Catalunya i l'Estat espanyol, tot generant uns nivells de tensió molt difícils de gestionar i generar una voluntat majoritària de secessió.
Sens dubte, poden discutir-se els detalls, els conceptes i les concrecions del nou model de finançament. Són possibles diverses fòrmules dins del respecte substancial als dos principis expressats per Parlament. La negociació pot ser llarga i els temps de crisi poden dificultar i allargar l'assoliment d'aquest acord.
Ara bé, el que no seria de cap manera admissible èticament seria el rebuig global per part de l'Estat espanyol a aquesta demanda, o bé un ajornament "sine die" de la negociació, ni tampoc una oferta de nou model que no respecti fonamentalment els dos principis reclamats pel Parlament.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.