×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Quan acabava de donar per tancat el bloc d’articles sobre la Basílica de la Sagrada Família, va i apareixen les reiteratives declaracions d’Oriol Bohigas contra la continuació de les obres de la Sagrada Família (llegir aquí). De fet no hi ha res de nou en el seu posicionament: calia haver deixat les obres on Gaudí les va deixar, la resta és una reinterpretació innecessària i lletja per una ciutat “progre” i moderna com Barcelona (podeu llegir aquí les seves opinions polèmiques sobre la Sagrada Família i l’AVE, sobre la seva inauguració o en d’altres ocasions).

 

Doncs bé, al llarg de l’estudi que vaig fer sobre arquitectura religiosa contemporània (que he publicat recentment a “Cap a una arquitectura de l’esperança”) vaig descobrir una obra cabdal per casa nostra, el llibre “Conversaciones sobre arquitectura religiosa”, un debat sobre l’arquitectura religiosa de mitjans del s.XX entre teòlegs i arquitectes de Barcelona l’any 1963 (veure notícia), on Oriol Bohigas deia el següent:

 

El temple queda reduït a un tema qualsevol d’arquitectura. Fins i tot, m’atreviria a dir, a un dels temes més senzills i menys complexos de l’arquitectura actual. Un temple tan sols és un espai cobert en el que es poden realitzar un reduïdíssim nombre d’operacions, sense gaires problemes circulatoris ni de serveis. És a dir, un tema que s’assembla moltíssim a la modèstia d’un aparcament d’automòbils o un envelat de festa major. Al costat d’aquesta senzillesa, imaginem les dificultats arquitectòniques d’un bloc d’habitatges o d’un hospital o d’un taller electrònic o d’una institució escolar i ens causa una mica de consternació que malgastem tant temps en l’anàlisi i discussió d’un tema sense problemes.[1]

 

Aquest posicionament simplificador d’Oriol Bohigas va despertar una rialla per sota el nas al professor d’estètica Juan Plazaola sj, que reflexionava de forma genèrica sobre  aquelles declaracions:

 

“És necessari que totes les parts d’una església es vinculin orgànicament i per això no n’hi ha prou amb el coneixement superficial de la seva funció immediata (la cita segueix amb un llistat de problemàtiques del programa litúrgic)... diversos i seriosos problemes que fan tan evident la complexitat orgànica de la “domus ecclesiae” que no podem menys que somriure quan escoltem a alguns arquitectes dir que la construcció d’una església és un assumpte simple i fàcil.[2]

 

En definitiva, Oriol Bohigas es troba còmode en la reducció funcional de l’arquitectura religiosa. Una bona mostra d’això és que ell va ser l’autor de l’església d’urgència - provisional i ja desapareguda - de Sant Sebastià del Verdum (1958), una edificació mecanitzada que podia semblar realment un aparcament o una barraca de festa major (com ell indicava en la citació indicada) si no fos per la creu identificativa del seu pati exterior. L’arquitectura religiosa de Bohigas és extremadament simplificadora i no té en compte el misteri, la litúrgia ni el simbolisme perquè li manca sensibilitat envers aquesta temàtica a la qual sembla trobar-s’hi estrany. Com a díptic comparatiu caldria posar la parròquia de Sant Jaume de Badalona, d’en Moragas, on sí que hi va haver més cura amb tots aquests aspectes tot i ser també arquitectura religiosa d’urgència. A resultes d'això, crec que Oriol Bohigas no sap com entomar la Basílica de la Sagrada Família, una obra que està a les antípodes de les seves declaracions que aprimen notablement  la riquesa i complexitat de l’arquitectura religiosa i on ja no es tracta de “sortir del pas” amb una barraca anònima sinó d’apuntar explícitament l’eternitat i l’esperança cristiana. Per altra banda, excusant a Bohigas i posant-lo en el seu moment, cal admetre que la reducció funcional engalta amb tota una corrent pròpia del seu temps i que també troba ressò en la reducció antropològica que es va experimentar en el camp de la teologia per aquelles mateixes dates i que va ser criticada per Hans Urs Von Balthasar.

 

[1]  “Conversaciones sobre arquitectura religiosa”, Josep Maria Vilaplana Ribas, Josep Maria Martínez-Marí, Mn. Francesc Camprubí, 1965, pàg. 76

[2] Citat a “El arte sacro actual”, Plazaola , 1965. Pag. 316. Aquesta relació i la posterior explicació sobre l’Església provisional de Sant Sebastià es desenvolupen dins del llibre “El espacio sagrado en la arquitectura española contemporánea”, Cobián, 2005,  pag. 570.