No em sumo al corrent que es carrega, de manera indiscriminada, els polítics. Una generalització sense matisos és injusta. Com en totes les professions, n’hi ha de bons, de mediocres i de dolents. Hi ha polítics que donen prioritat als seus interessos particulars per sobre del bé comú, però també hi ha polítics que viuen per sobre dels seus interessos al servei del bé del país. A causa de la importància que tenen en el conjunt de la societat, cal ser tan exigent com generós amb ells. L’eliminació representaria un drama de conseqüències greus, perquè es produiria un buit i hi ha una llei segons la qual qualsevol buit tendeix a omplir-se. De què, en aquest cas? De menys democràcia i més populisme.
Crec que els polítics han de cobrar bé. La crítica a determinades pràctiques poc afortunades i la decisió de retallar partides determinades no implica que els polítics hagin de viure sota mínims. Cal prestigiar-ne tant la funció social com ser exigents amb l’exercici en els capítols de competència (quina preparació tenen per a l’exercici de la seva responsabilitat), transparència (nitidesa en les decisions adoptades), anticorrupció (pèrdua immediata del càrrec davant de la mínima prova fefaent que la detecti), assumpció de compromisos (afrontar, fins i tot, les conseqüències penals d’una actuació desafortunada i no anar-se’n i rentar-se les mans com si no hagués passat res), sentit de país (per sobre dels interessos particulars o de partit), ètica (consonància amb els valors profunds i sense instal·lar-se en la impunitat)... També cal veure la proporció de polítics que hi ha d’haver per a la governança social. Un excés no ajuda gens. Un defecte pot bloquejar el dinamisme. Hi ha un corrent social per replantejar-se la quantitat de polítics. Però, hem vist que les mesures adoptades han tocat la part més feble, els regidors dels ajuntaments, sense fregar ni tan sols el paper del Senat. La reducció, més que a criteris d’austeritat i d’eficiència, pot obeir a motius estrictament polítics per assestar un cop a la diversitat de partits. Els incendis luctuosos de l’Empordà han evidenciat el paper vertebrador dels alcaldes per la proximitat amb els ciutadans. La inclusió d’un polític a les llistes electorals es deu a la submissió al cap que els encapçala, fet que l’allunya dels votants, davant dels quals no es considera en obligació de donar-los explicacions. Un perjudici greu per a la democràcia.
Si un polític no està ben pagat, no dic exageradament pagat, es produirien conseqüències poc desitjables. Els millors, excepte en algun cas, no es dedicaran a la política. I la societat necessita els millors, els més capaços, els més vocacionats per a un servei públic... Si aquests no són al lloc on se’ls necessita, altres, mediocres, aprofitats, adotzenats, es faran amb l’escó, com ja ha passat. Voldran perviure en el càrrec perquè no sabrien guanyar-se el manteniment en altres àrees de feina i producció. El Barça és admirat per la seva política de planter, per l’excel·lència del seu joc, pel talent dels seus jugadors, però si el club no els paga bé, sabent que es belluga dins del marc dels criteris esbojarrats i fora de tota realitat que governen el món del futbol, l’equip es desfaria com un terròs de sucre. Els diners no són el més important, però compten. Els polítics han de cobrar bé, de manera justa i raonable, lluitar per la seva pròpia dignitat i guanyar-se l’autoritat moral davant dels ciutadans.
