Imatges de Gran Bretanya (i3)

Gran Bretanya és un gran país. Pocs països han sabut combinar tradició i modernitat, democràcia i responsabilitat, drets i deures, poder i transparència. Ha estat la llar del contractualisme i del liberalisme social i conservador, el bressol del sindicalisme i del laborisme, ha estat el país capaç de mantenir les seves institucions d'autogovern pràcticament des del segle XIII, ha estat una gran potència mundial fins a la meitat del segle passat. Ha estat un gran país i ho continua essent. Un dels seus actius més importants és haver aconseguit teixir una xarxa institucional i cívica, una cultura política democràtica que avui en dia és especialment important.

Però Gran Bretanya ha canviat molt en els darrers trenta anys. Els canvis de la població són importantíssims. Avui Gran Bretanya és un país multicultural, multiracial i amb una diversitat religiosa important. Aquest canvi és conseqüència directa del seu passat colonial i de les vinculacions que ha sostingut a través de la seva Commonwealth. Gran Bretanya viu des de fa més de cinquanta anys una progressiva i persistent immigració que ha transformat els carrers, les escoles, els mercats i el conjunt del país. Aquesta transformació està tocant el nucli mateix de la identitat britànica. Honestament crec que el seu principal desafiament és precisament la gestió d’aquesta diversitat cultural i religiosa. Malgrat l’enorme influència americana en la seva cultura, el model identitari i d’integració americà no crec que pugui funcionar a Gran Bretanya: els Estats Units han estat sempre una terra d’immigrats, d’exploració, d’experiment, d’acollida, sense una església dominant, sense noblesa i masses tradicions. Gran Bretanya ha estat tot el contrari fins fa unes dècades.

Per tot plegat, la pregunta sobre la identitat britànica, la Britishness,pren una gran importància. Probablement per això s’explica el tipus de relat i els continguts de l’acte de inauguració dels Jocs Olímpics. La impressionant sessió d’obertura dels Jocs Olímpics de Londres va presentar un assaig de resposta a la pregunta identitària. I sembla que va agradar a la gran majoria de britànics. El director de cinema Danny Boyle –autor de Slumdog Millionaire- va ser l'encarregat d'idear-la i realitzar-la. Des d'un punt de vista tècnic i mediàtic va ser impecable: una realització pensada per a la televisió que mostrava la potència d'un país amb la BBC darrera. Els continguts, com no recordo haver vist mai en altres sessions inaugurals dels Jocs Olímpics, van fer-se i pensar-se en clau britàniques intentant mostrar al món el millor del seu legat i la seva identitat. En síntesi, Boyle ens mostrà un seguit d’aspectes constitutius de la història i la identitat britàniques. Recordem que ja la primera escena ens mostrava la mateixa realitat constitucional del United Kingdom format per quatre nacions. Després, la revolució industrial amb la burgesia i la classe treballadora. I seguiríem amb imatges que ens associarien els britànics com els impulsors del sufragi universal i el dret de vot de les dones, de la llibertat, del NHS - la sanitat pública-, i fins i tot, d'Internet. El país de Shakespeare, de la música, de l’entreteniment i l'humor - Mr. Bean i l’Agent 007-. També ens mostrava la seva realitat de país multicultural i multiracial, això si, amb la seva Queen admirada. Cap senyal religiosa o espiritual: la secularització de l’esfera pública és un altre signe inequívoc britànic. Boyle va intentar crear un relat inclusiu de la identitat i projectar-se així al món. Tots aquests aspectes del seu relat poden formar el gruix de la Britishness del segle XXI.

No sé molt bé com els britànics gestionaran aquesta nova etapa de la seva història. La coalició està molt afeblida, Cameron i Clegg a les últimes, el Labour sense refer-se i en l’horitzó emergeix el conservador i populista alcalde de Londres Boris Johnson. No obstant això, els temes més importants són uns altres. Més enllà de la gestió de la diversitat i l’evolució de la Britishness, el futur de la identitat britànica passarà per dues decisions de gran importància. En primer lloc, Escòcia haurà de decidir si vol o no continuar la seva vinculació amb Gran Bretanya. Des de la Devolution, l’any 1997, els partidaris de la independència del país han augmentat notablement. Escòcia podria democràticament optar per separar-se del Regne Unit sense temors d'intervencions de l’exèrcit ni amenaces majors i, per contra, adherir-se plenament a la Unió Europea. Aquest escenari podria encara complicar-se més si els euroescèptics anglesos del Partit Conservador aconsegueixen la majoria per allunyar-se encara més de la UE i apropar-se al seu germà gran, als Estats Units. Aquesta serà la gran segona decisió que hauran de viure els britànics: enfortiran les seves relacions amb la UE o optaran definitivament pel seu parthner americà?