La propera festivitat de l’Assumpció de Maria en cos i ànima al cel recorda anualment un tema important: el cos humà. El dogma es va proclamar després de la Segona Guerra Mundial, durant la qual el cos humà va ser objecte de tortures, maltractaments, experimentació, abús... Aquest dogma, que podria semblar prescindible, té una força i una actualitat extraordinàries.
La visió evangèlica del cos humà es mou entre dos extrems, que simbolitzo en la reencarnació i la luxúria. Un fabricant de productes d’alimentació ha fet una incisiva campanya de publicitat en què es pregunta sobre la reencarnació i es respon: «Mai no se sap el que seràs en la propera vida, aprofita bé aquesta.» En la reencarnació, l’únic important és l’ànima, que passa d’un cos a un altre. Els pensadors antics li donaven el nom de «metempsícosis» o transmigració de les ànimes. La persona és ànima i el cos és la seva presó. Aquesta visió negativa ha estat transmesa a través dels segles. Les variants neoplatòniques han considerat la matèria com un allunyament de les idees essencials. La visió negativa del cos ha estat una constant històrica, que ha contaminat el propi cristianisme. A l’altre extrem, el cos ha estat segrestat per la luxúria, la gola i la vanitat, que l’han elevat a categoria d’ídol. Ja no importa salvar l’ànima, sinó adorar el cos. No importa la salut, sinó la imatge. Les decisions es remeten al cos: «El cos m’ho demana.» La luxúria apunta desordre i excés. La llei del pèndol, que bascula de la posició oposada cap a un nou extrem. L’addicció sexual, com es pot veure ben descrita en la pel·lícula Shame, allunya del plaer i genera soledat.
En què consisteix, llavors, la visió evangèlica? Primer, en una valoració profunda del cos humà. Jesús s’encarna en un cos real, no com deien els docetes en un cos aparent i il·lusori. En el seu memorial, es proclama: «Això és el meu cos.» Després de la mort, hi ha la resurrecció corporal. Segon, la missió de Jesús i els miracles que fa van dirigits al bé de la persona, però moltes vegades comença per curar els malalts, atendre el seu cos, allunyar les malalties. Tercer, cos i ànima s’integren en la realitat única de la persona humana. No hi ha condemna del sexe, sinó integració en l’amor. No hi ha condemna del plaer, sinó integració en el lliurament compartit. Quart, la solidaritat internacional no pot permetre que en un món amb tants recursos hi hagi gent que es mori de fam o de malalties curables. Cinquè, els criteris de valoració en el judici final són molt clars i amb un fort accent en allò corporal: «Vaig tenir fam i em donàreu menjar, tenia set i em donàreu beure, estava nu i em vau vestir…»
Per por de caure en un extrem, ens enfonsem en l’altre. Crec que el cristianisme ha de recuperar el missatge evangèlic del cos humà, integrat en la visió de conjunt de la persona. Però l’evangeli no és gens fàcil. El seu missatge és tan original i genuí que ens trenca les idees establertes, i hi estem molt aferrats. La valoració negativa de la matèria, d’una banda, i la idolatria corporal, de l’altra, han alimentat la nostra relació amb el cos al llarg dels segles. Fins i tot, la moral s’ha apuntat sovint a enfortir aquests extrems poc evangèlics. Cada persona és una unitat plural, integrada de diversos elements. Descuidar-ne un, suposa una pèrdua per al conjunt. La festa de l’assumpció ens ho recorda, «en cos i ànima». Sense exclusions.
