(Ramon Masachs) Vivim temps difícils. Quins són els temps que no ho han estat? Sempre hi ha hagut problemes, guerres, divisions, enveges... i patim. “Sembla que haguem vingut a patir!”, diuen alguns. El que sí que és clar, és que estem en temps nous, un temps vertiginós. La tecnologia evoluciona i ens fa evolucionar molt ràpidament. No donem l’abast. El temps ens guanya. El món global ens ha canviat molt com a persones. Som cristians, però com hem arribat aquí? Per què ho hem decidit? No diria pas que no, o que algú hi hagi arribat per una decisió molt personal, però nosaltres potser ens hi hem trobat, potser ens hi hem sentit dins, sense saber massa com. Podem córrer, viure atrafegats. Deia aquell tuareg: «Vosaltres podeu tenir rellotges, jo tinc temps». Els pares volen el millor pels seus fills; les parelles es trenquen i no sabem massa per què; a l’església, feta d’homes, a vegades ens volen submisos i amb fardells insuportables, tot el contrari de viure com a persones lliures. Déu ens ha donat la llibertat, Déu ens ha fet homes, Déu ens vol lliures i no sotmesos, Déu vol la comunió i no l’excomunió, volem agafar Déu pels nostres interessos... i encara no hem entès que Déu no és nostre, sinó que nosaltres som d’Ell. «Això us mano: que us estimeu els uns als altres». Jesús no vol que ningú no se senti estimat, que ningú quedi exclòs, que els malalts es trobin sols, que ningú quedi sense menjar, que algú es pensi que Déu l’ha oblidat. Aquest és el seu testament: que ens estimem. Quina serà la nostra resposta?
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.