(M. Lluïsa Geronès) Aquest és el testimoni d’una dona marroquina, que es vol mantenir en l’anonimat, i que té la vàlua resumir la situació de tanta gent. La Lluïsa Geronès, que atén des d’Àkan aquestes realitats tan dures, ens fa l’escrit des de la perspectiva i la veu de la protagonista.
Tota la nit que hem plorat tots dos. No tenim res. I des que vam perdre el Pirmi, si no arriba a ser per vosaltres, l’únic camí possible era tornar ràpidament al Marroc, perquè no tenim res, absolutament res, com menjar, com pagar el pis, com sobreviure aquí, en aquest país, si no tens res? Però, tornar, renunciar, quan tota la teva vida s’ha arrelat en un altre lloc, quan no tens res en el país on vas néixer, quan tens fills, nascuts aquí, i els estimes per sobre de tot, com fer-ho? Ja saps, de sempre, que no m’és fàcil prendre decisions, i que, quan hi ha fills, encara ho és menys.
Vam perdre el Pirmi d’una manera que em costa d’entendre. Fa temps que ens vam canviar de pis, vam haver de llogar un pis més barat, totes les cartes m’arribaven al pis nou, i, de sobte, Déu sabrà perquè, una carta va arribar a l’adreça vella, i ningú no me la va donar. Deia la carta que tenia deu dies per presentar uns documents, i els deu dies van passar. Em va trucar l’assistenta social, hi vaig anar i em va dir que per què no havia presentat els documents, va ser llavors quan em vaig enterar que m’havien enviat una carta. El Pirmi ja no es va cobrar. Era el mes de gener. Ho vam presentar tot i es va reactivar, però cobrar no, em diuen que no tenen diners. Ho vaig a demanar constantment, però sempre em diuen que encara no.
I ja veus, vam demanar ajuda a la família, la família, tan pobra com nosaltres, també té problemes per viure. Vaig demanar ajudes on vaig poder, però tothom deu demanar i no és fàcil aconseguir cap ajuda, només vosaltres heu respost a la meva crida. I mengem i paguem el lloguer i els serveis gràcies a vosaltres, si no arriba a ser pel vostre ajut acabem vivint al carrer. Però, fins quan podreu aguantar?
Tenim por, por de tot, por que ens digueu que ja no ens podeu donar res, por de no poder menjar, por que ens tirin al carrer, por d’haver de buscar els diners per tornar, por de tornar al nostre país i no tenir-hi res, res, perquè no hi tenim ni casa ni possibilitats de treball, ja saps que el marit té dificultats de salut. I vivim amb una angoixa que converteix el viure de cada dia en un malson.
El pare va treballar vint anys aquí, i nosaltres vam pujar en aquesta terra, i era la meva terra, no volia viure en cap lloc més, eren els meus carrers, la meva gent, quan tornava per vacances al Marroc sempre tenia ganes de tornar aviat cap aquí. Era el meu país, sí, però tot el que era fonamental de la vida ho havia viscut en un altre lloc, aquí hi tinc amistats, gent en qui confio, que m’ha ajudat a entendre la vida i a afrontar-la. I encara que sempre hem sigut pobres, era casa meva. I, de sobte, he perdut la casa, aquest país que em va acollir, aquest país on havia fet de voluntària, fins i tot, de la seva llengua perquè d’altres l’aprenguessin. No tinc possibilitats de seguir vivint aquí, fora que algú hi posi remei.
Haurem de marxar, els meus fills perdran l’educació, potser l’única solució serà anar a viure lluny de les ciutats, en algun lloc amb molt pocs serveis, m’espera un viure reclòs en quatre parets, jo que, com a dona, aquí, havia après tot un món, per als meus fills la mínima educació en una escola deficitària en tot, potser ni l’accés a la sanitat, la possibilitat de menjar una mica cada dia al preu de no tenir cap futur.
Jo voldria poder treballar, fa temps que busco treball i no en trobo. Un dia, fins i tot, vaig arribar a somiar que treballava, i que érem feliços, feliços vol dir poder pagar el lloguer, el gas, l’aigua, la llum, el menjar, que els nens puguin anar a escola, que si estan malalts, els puguin curar, de tant en tant poder tenir una festa familiar, no gaire res per segons qui s’ho miri, però tan gran per a nosaltres! No hi podria haver algú que ens ajudés? Tu saps quan podran reactivar els Pirmis, saps si realment no el tornarem a cobrar mai més, amb qui podríem parlar? Què podríem fer? O tot ja està perdut? Què ha passat? Jo pensava que aquest país era diferent. Explica’m per què passa tot això. Qui pren les decisions? Saben el que és la pobresa? No vull inspirar llàstima, sé com molesten les càrregues, sentir que no et volen, la vida no és gens fàcil. Voldria la discreció, la humilitat, no m’agrada el soroll, només la senzillesa del viure. M’agradaria guanyar-me la vida normalment, dignament. Em sento malament, amb mareig, com si anés a caure, de vegades penso que acabaré malament psíquicament, tinc por pels meus fills... Penso en la mort, viure és molt, molt difícil. Tot se’m fa estrany... Digue’m que encara hi ha alguna oportunitat.
M. Lluïsa Geronès és presidenta de l’Associació Àkan de Girona
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.