M’imagino que les maniobres de distracció que sovint utilitzen els polítics deuen donar bons resultats, perquè insisteixen a promoure-les amb motiu i sense. Dos exemples paradigmàtics, ocorreguts fa unes setmanes, protagonitzats per Aguirre i Rubalcaba.
La presidenta de la Comunitat de Madrid estava acorralada per l’enfonsament de Bankia i pel bluf de presentar-se com a model de contenció autonòmica amb un desequilibri fiscal de l’1,13 del PIB, quan després amb les cartes cap per amunt arribava al 2,2%. En comptes d’afrontar els fets, amb sinceritat i transparència, es va produir una maniobra de distracció, amb un èxit mediàtic notable. El gran problema era un altre, a més hipotètic. Si a la final de la Copa del Rei, el públic xiulava la monarquia o l’himne, el partit «s’ha de suspendre i celebrar-se a porta tancada en un altre lloc», segons criteri d’Esperanza Aguirre. Bankia i la manipulació de xifres del seu govern autònom passaven en un segon lloc. D’aquesta manera, el problema era per als catalans i els bascos que, en proporció desigual, omplirien l’estadi Vicente Calderón. La mesura era inviable. Posar-la en pràctica hauria estat demencial i els conflictes d’ordre públic haurien arribat a quotes imprevisibles. Fins i tot es va comentar que no s’ha de barrejar política i esport, principi que, pel que s’ha vist, ha estat perfectament observat en el Campionat Europeu de seleccions. La maniobra de distracció va fer efecte. Les persones més reflexives se’n van adonar, però les tertúlies i els debats es van centrar en el futbol. Els grans defensors de la monarquia van deixar el Príncep sol a la llotja. En resum, la dreta troba en l’anticatalanisme el seu millor argument per construir una maniobra de distracció amb garanties màximes d’èxit. Atiar els catalans sempre surt bé i se n’obté una rendibilitat assegurada.
Alfredo Pérez Rubalcava, també esquitxat per Bankia, i incapaç de promoure polítiques econòmiques d’esquerra, després d’haver estat còmplice del desgovern de Zapatero, ha de marcar perfil. Hi ha una manera barata per construir una maniobra de distracció, que l’esquerra utilitza cíclicament. Ficar-se amb l’Església sempre surt bé. La proposta: que tots els ajuntaments presentin mocions perquè l’Església pagui l’IBI. Després de ser vicepresident del Govern sortint, que no va afrontar gens aquesta mesura, exigeix des de l’oposició tot el que ni tan sols li va passar pel cap aplicar. Afrontar el problema de l’IBI, en cas que existeixi com a tal, seria una mesura política que caldria dialogar, però posar l’Església a l’ull de l’huracà com si fos l’única que no el paga o que fos una privilegiada sense més ni més és una altra cosa. Veus assenyades del socialisme català es van desmarcar de la iniciativa. Rubalcaba va repetir el tic, com va passar després de la seva elecció pels pèls al Congrés celebrat a Sevilla. Chacón no es va voler quedar enrere. Un discurs, sempre cíclic, que dóna una pàtina d’esquerra davant de la incapacitat d’actuar en l’àmbit de l’economia, presa de bancs i mercats.
La dreta (i altres forces extremes del mateix àmbit, com UPyD, etc.) es mostra agressiva contra els catalans. L’esquerra (amb els partits més bel·ligerants en l’extrema esquerra) es fica contra els catòlics (malgrat que un corrent intern vol compatibilitzar-ne el credo religiós amb la seva opció política). En resum, ser català i, a la vegada, ser catòlic és un mal assumpte. Et bufetegen totes dues galtes, per l’esquerra i per la dreta. En el fons, es tracta de maniobres de distracció.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.