Vés al contingut

DSCN0682.jpg

(Josep Lligadas) Darrerament m’he dedicat a llegir un parell de llibres sobre l’evangeli de Joan, i m’he adonat d’una cosa que fins ara m’havia passat totalment desapercebuda, i que em fa veure com sovint passem per davant dels textos entenent-los a partir d’unes idees prèvies que no ens permeten descobrir el que realment diuen.

En la teologia cristiana, és a dir, en la manera d’entendre la nostra fe, em sembla que tots donem per suposat que quan parlem de la salvació de Jesús estem dient que nosaltres estem marcats pel pecat i que la vinguda de Jesús, amb la seva fidelitat fins a la mort, ens n’allibera. Segurament que no ens queda gaire clar com funciona això, però sí que tenim clar que la fe que ens han transmès és aquesta. I per tant, d’aquí es dedueix que un punt de partida bàsic per rebre aquesta salvació és reconèixer que som pecadors i que necessitem que Jesús ens alliberi del pecat.

Aquesta concepció de la fe té, certament, exageracions que rebutgem. Sobretot, aquella tan típica de que Déu reclamava la sang del seu Fill, vessada per nosaltres, per satisfer les ofenses dels nostres pecats. Però en tot cas, sí que semblaria indiscutible que el nostre pecat i l’alliberament que Jesús ens dóna són peces claus del ser cristià, encara que sovint ens costi de viure realment aquest plantejament.

Però ja dic, resulta que llegint l’evangeli de Joan, i d’una manera especial el seu primer capítol, l’anomenat “pròleg”, que es troba ala versets 1-18 d’aquest capítol inicial, ens adonem que aquesta concepció no hi és per enlloc. És a dir, que l’evangeli de Joan té un altre punt de partida. El Fill de Déu, la Paraula de Déu com Joan l’anomena, resulta que no ve al món per alliberar-nos del pecat, sinó per fer-nos arribar la llum i la vida de Déu. Déu envia aquell que és la seva Paraula per tal que es faci carn, es faci home, i així ens pugui omplir de la gràcia i la plenitud que només Déu té.

Evidentment que, en aquests mateixos versets inicials, ja es diu que n’hi ha hagut molts que no han acceptat aquesta oferta de vida, però això és posterior a l’oferta. La nostra condició humana no assoleix la plenitud sense la Paraula de Déu que dóna llum i vida. Però el punt de partida no és la situació desgraciada de la condició humana, sinó la voluntat de Déu que vol fer que aquesta condició humana comparteixi la vida que ell té.

Déu n’hi do quina diferència. Tant l’explicació que parteix de la situació de pecat com l’explicació que parteix de la voluntat de Déu de donar-nos la seva plenitud són dues maneres d’intentar explicar qui és i què significa Déu per a nosaltres, i totes dues són perfectament lícites i vàlides, en la línia de la diversitat de teologies que ens ofereixen els llibres del Nou Testament. I totes dues constaten, també, la feblesa de la condició humana: en el primer cas de manera òbvia i directa, però en el segon també, perquè si no fóssim febles no necessitaríem per res la llum i la vida de Déu.

Però, precisament perquè totes dues teologies són igualment lícites i vàlides, resulta lamentable que ens hàgim arribat a creure que l’única manera correcta i vàlida de parlar de Déu és la primera, la que parteix, a vegades gairebé obsessivament, de la nostra situació pecadora i desgraciada. De fet, amb una elemental anàlisi del perquè d’aquesta unilateralitat, resulta bastant clar que, si a la gent se li crea una consciència de que està en una situació desgraciada, sempre resulta més fàcil de fer-li fer allò que decideixin aquells que es presenten com a mitjancers de la salvació de Déu… I és clar, d’aquí al poder omnímode de l’Església sobre les vides de les persones només hi ha un pas.

El problema és que ara, sovint, amb les accions que s’estan fent amb tot això de la nova evangelització, sembla que s’està refermant novament aquesta manera de veure la fe com si fos l’única. I es posa l’accent en la nostra situació desgraciada, en els problemes que patim, en les ferides que ens tenen aixafats… com una manera de portar l’oient a descobrir que només en la fe pot trobar sortida a tanta desgràcia. I a mi això em fa por. No em sembla que tot plegat sigui gaire sa. Provocar que la gent se senti malament com a punt de partida perquè descobreixi la fe, em sembla una mica manipulador. A mi m’agrada més el plantejament de l’evangeli de Joan. I és que estic convençut que Déu no ens necessita desgraciats. Conscients de les nostres febleses sí. Però desgraciats, no.

Josep Lligadas és escriptor

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.