Vés al contingut
Per Lluís Serra Llansana .
A Gerasa

La narració sobre la torre de Babel (Gn 11,1-9) inclou en el seu mite una aspiració i un enunciat sense base històrica: «En tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules.» No crec que aquesta afirmació sigui sostenible científicament. Els seus defensors reflecteixen una visió monolítica de la història i de la cultura, a la vegada que retraten una mentalitat uniformista molt allunyada de la realitat. Hi ha persones i grups que no admeten la diversitat lingüística i, en tot cas, la consideren un càstig de Déu. L’aspiració d’alguns és que es parli una sola llengua que, com podeu imaginar, és la seva.

La Pentecosta, com a vivència de Jesucrist i el seu Esperit, presenta altres plantejaments. No hi ha reducció a una sola llengua, sinó enteniment i comunió entre totes: «No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna?» (Act 2,7-8). Lluc enumera tot seguit una gran quantitat de pobles diferents. No hi ha imposició lingüística, sinó respecte per la diversitat.
El castellà és la llengua hegemònica a Espanya, però hi ha intents reiterats de sectors importants i poderosos per convertir-la en l’única (l’espanyol). L’obsessió per esborrar el català del mapa s’aguditza constantment, tal com s’observa a la Comunitat Valenciana i a les Illes Balears. El darrer episodi parla per ell mateix: anomenar aragonès oriental el català de la franja d’Aragó. Si s’aplica aquest mateix criteri al castellà, se’n trenca la unitat. Segons això, no seria veritat que el castellà és la llengua materna d’uns 358 milions d’habitants, ja que només el parlen uns nou milions a Madrid i Castella la Manxa. Uns vuit milions i mig parlen l’andalús. Poc més d’un milió, l’extremeny. Els tres milions de gallecs es reparteixen entre els que parlen el gallec de la costa i el gallec oriental. I així, hi ha els que parlen el lleonès central, el murcià... fins arribar a Llatinoamèrica, on es parla el mexicà, l’argentí, el xilè, l’equatorià, el veneçolà, el cubà, etc. Els historiadors saben que els colonitzadors espanyols van imposar la seva llengua a mata-degolla, amb violència i mort, com acostuma a passar en la majoria de llengües predominants. No per això els països llatinoamericans amenacen la unitat lingüística, i motius no els en faltarien, si apliquem la lògica imperant a Espanya, auspiciada —principalment, però no exclusivament— pel PP. Una de les coses més tristes en el panorama actual és el silenci dels acadèmics i del món de la cultura, que veuen envaïdes les competències per polítics sense escrúpols, instal·lats a Babel. No han entès ni la força ni el sentit de la Pentecosta.
N’hi ha que creuen que quan algú parla en català és per fastiguejar els altres i per fer-se el rar. En comptes de buscar criteris de convivència, s’expressen sentiments de menyspreu i conductes de persecució. Utilitzen la narrativa de Babel. El que és desitjable és que existeixi una sola llengua i lògicament aquesta ha de ser el castellà. Si us plau! No podia ser d’altra manera! No parlo contra el castellà, que em sembla una llengua magnífica i en la qual he escrit més d’un llibre, sinó contra la intolerància cap a altres llengües que alguns castellanoparlants evidencien sense parar. La darrera sentència del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística n'és una prova més.
Viktor E. Frankl, el creador de la logoteràpia, va escriure: «Ningú no pot dir que la seva llengua és superior a la dels altres: en totes les llengües l’home es pot apropar a la veritat —a l’única veritat— i en totes les llengües es pot equivocar i, fins i tot, mentir.»
Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.